A veure com ho explico (I)

A veure com ho explico. Aquí seguim. No hem marxat mai. Si estàs cansat, si estàs cansada, seu. Fem-ho amb paraules, escoltem-nos. Tenim davant nostre una enorme responsabilitat, i el moment ens ofega més del que voldríem. Respirem. Calmadament, incansadament. Aquest poble ha emès un mandat claríssim, i la representació política institucional té el deure de materialitzar-lo. No en tinc cap dubte: ens en sortirem.

Voldria començar per un concepte que —segons la meva perspectiva— és el pal de paller del nerviosisme diesel que estem vivint: el tenim pressa. Una idea que marca la velocitat d’un anhel col·lectiu, però que, sens dubte, distorsiona la dinàmica d’un procés històric que ens ha de dur a la independència nacional d’un territori del nostre país. En la nostra societat capitalista, la rapidesa amb la que volem aconseguir respostes i objectius és una malaltia que, des del meu punt de vista i com ho és també el capitalisme, és aliena a la nostra espècie. És inherent des d’un punt de vista cultural, però imposada a foc i sang per aquest ascensor de la immediatesa, de la delegació del poder de decisió, de la confiança cega amb les estructures i les representacions institucionals.

Tenim pressa és el fast food de la nostra política catalana. I és impossible poder mantenir qualsevol debat serè en un context com aquest. I ho dic perquè aquest concepte xoca frontalment amb el funcionament d’un moviment polític que, des de la novetat, centra el debat d’avui, a dins i a fora del nostre Parlament. La Candidatura d’Unitat Popular no és un partit clàssic. Aquí no hi ha executiva, ni direcció vertical. I això imposa un ritme intern molt més lent i calmat del que l’independentisme sociològic espera d’un partit tradicional. A la CUP no se li pot exigir aquesta immediatesa perquè precisament neix de la critica a la política fast food. Hi ha uns mecanismes de decisió col·lectiva que no es poden trencar, i l’assemblearisme ens dóna una coherència que entra en una contradicció molt evident amb la dialèctica del tenim pressa i amb les pròpies dinàmiques institucionals i parlamentàries. Això és el que ha fet créixer a la CUP, un fet diferencial que l’ha acostat a milers de persones, precisament perquè els retornava la urgència de sentir-se necessaris i vàlids per a poder fer política, sense necessitat de delegar-la a través del vot.

Quan Artur Mas es reuneix amb diputats i diputades de la CUP, i els hi fa propostes, això necessita ser transportat a aquestes estructures de decisió col·lectiva. No ens podem deixar guiar per aquesta pressió desmesurada a la que, des de fa setmanes, estem sotmesos. La maquinària del #pressingCUP engegada pels mitjans de comunicació de Catalunya (tots, no n’hi ha ni un que se n’hagi distanciat) és la traducció mediàtica del tenim pressa. Ja ho entenem, és clar que sí. Numèricament, només disposem de 10 diputats i, ara per ara, tot passa per una investidura que depèn d’aquest número. Independentment dels motius polítics que ens han dut a votar no en dues ocasions —que penso que són molt clars, els hem explicat, s’han escoltat amb un interès relatiu, i que per a l’Esquerra Independentista i Anticapitalista són irrenunciables—, hi ha un tema de ritmes. Nosaltres tenim el nostre, així ho hem decidit reiteradament en els més de 40 anys d’història que acumula l’independentisme combatiu i l’esquerra transformadora.

De la mateixa manera que s’ha normalitzat el funcionament dels partits polítics tradicionals, demanem que s’entengui i es respecti aquesta dinàmica pròpia, diferenciadora i simptomàtica de construcció d’un nou relat polític. Normalitzar l’assemblearisme i la crítica permanent amb tot el que ens envolta —amb autocrítica inclosa— és imprescindible per conquerir dues idees: l’acceptació que una part important de l’independentisme prové de l’assemblearisme i dels plantejaments anticapitalistes, amb el trencament de dinàmiques partidistes i tempos institucionals que tot això comporta (transversalitat, on ets?); i la necessitat d’entendre que, malgrat tots els tenim pressa, la organització de la independència de la nostra terra requereix temps, potser molt més del que voldríem, perquè ho hem de fer bé, i necessitem tot el qüestionament possible, per enfortir-nos, per fer de les debilitats virtuts.

La demanda del temps sembla estar renyida amb el procés. Potser hauríem de saber explicar millor que nosaltres venim d’una lluita de més de 40 anys. I que som aquelles i aquells que hem estat perseguits, represaliats, empresonats i torturats per a ser independentistes. Venim de lluny, sabem el que són les ràtzies, i per això el compromís amb la independència és un compromís ineludible. Sembla ser que els últims que han aterrat a l’independentisme són els que tenen més pressa, els que es desenganyen més ràpid, els que es posen més nerviosos. Benvinguts. Però només hi ha una solució: respecteu el nostre ritme. Nosaltres no hem fallat mai. Ni fallarem.

7 Comments

Feu un comentari

  1. Bon article del pensament polític de la CUP, legítim i respectable com el que més.

    Només voldria fer 2 comentaris:

    1/ Les presses són també autoimposades, ja que hi ha una declaració parlamentari de ruptura per l’inici de la ruptura que estableix, entre d’altres coses, que en menys de 30 dies s’ha d’iniciar les lleis de seguretat social o d’hisenda, i per dur-les a terme calen nous actors al Govern. Els actuals dipositaris de les carteres del Govern no són, precissament, gaire proclius a l’independència i cal canviar-los a través d’un acord parlamentari

    2/ Podria coincidir en què sou molts el que heu lluitat durant anys per la independència, i sovint se us ha marginat i maltractat, que sempre heu sigut fidels a la idea (i parlo en tercera persona ja que tot i que sempre he votat partits independentistes, segurament no he estat tant implicat com vosaltres en les lluites del dia a dia), ara bé, reconeixent aquest valor que han aportat les bases socials de la CUP, també cal reconèixer que no estaríem on estem sense el pas de molta gent a l’independentisme en els últims anys.
    Fins fa 4 dies l’independentisme era minoritari, al parlament i fora d’ell. El gran canvi ha estat l’incorporació, pels motius que siguin (és impossible generalitzar-los), a la massa independentista de molta gent que no hi havia estat mai.
    Si volem construir un estat nou, calen els vots dels independentistes de tota la vida (els que s’han trencat la cara durant anys sent minoritaris), calen els conversos, calen els d’esquerres, els de dretes, fins i tot calen els vots d’aquells (i jo en conec) que voten independència pensant que poden aconseguir alguna millora sensible per l’autogovern

    No podem renunciar a ningú, això és cert, ni per l’esquerra, però tampoc per la dreta.

    Gràcies per l’article

    M'agrada

  2. a mi hem semble molt be, però apart de ocupes i gent sense feina, també teniu votants que tenim empreses petites que estem afectats per no aclarir amb la política catalana, el empresari ens la juguem molt grossa, al menys doneu-nos, un President que sàpiga el que es una empresa de 1 treballador que vol tirar endavant i no pot, que a mes ha de carregar amb totes les polítiques socials, que hi estic d’acord sempre que no hi hagin crònics, ( que ara en hi han molts ) me mobilitzat amb vosaltres he corregut davant dels grisos i davant dels mossos, però tinc una empresa que ven a Espanya. i ja tinc 53 anys. O marxo cap a un altre Païs o arregleu aquesta merda. Ja no puc mes. Os vull a vosaltres per reafirmar la Independència, Però també vull en Mas de president (si els espanyols no l’han detingut, ha de estar molt molt net, si no fos així, ja estaria a la presó)

    M'agrada

  3. bla,bla,bla.
    La realitat és que els cupaires fan costat als de junts pel no.Aquesta és la realitat, que podeu intentar maquillar amb paraules buides, però no canvien els fets.No hi ha cap raó per a afeblir el mandat democràtic del poble, jo tampoc he votat mai a en Mas, però ara toca ser responsables i empènyer el procés, encara que en Ma

    M'agrada

  4. No teniu pressa? vinga home això no m’ho empasso, teniu tanta pressa com tothom ;el que voleu es justificar una posició totalment injustificable i ho sabeu.
    Pressa en tenim tots i vosaltres també, perdoneu pero algú us ho havia de dir.

    M'agrada

  5. A veure si m’explico jo.

    Totalment d’acord en que una decisió ha de ser meditada. I més, quan més trascendental és el fet. Però sempre, i aixó és important, marcant-se una data límit per pendre-la. Un no pot decidir si agafes o no un tren, després que el tren hagi passat. Un no pot aplaçar la decisió de on anirá de vacances un estiu, fins setembre.

    Es tracata de l’independència de Catalunya, de tot un poble, no només dels que s’autoanomenen independentistes de-tota-la-vida, menyspreuant aquells que, com jo, també ho som i no hem votat la CUP -en aquesta ocasió, al menys, perquè jo tenía clar qui volía de president per encapçalar el procés d’independència-.

    Es tracta de tenir els deures fets quan cal tenir-los fets, no després. De molt avans del 27-S, la CUP sabía quin era el candidat de JxS, i jústament aquest va ser el motiu principal que la CUP no sumés en el primer partit que aglutina varis partits i estaments de la societat civil que sí s’han sabut posar d’acord. La única bàsica era el “QUI ENS ENCAPÇALA”. I per aixó la gent va votar INDEPENDENCIA AMB MAS (JxS) o INDEPENDENCIA SENSE MAS (CUP). I les urnes son clares.

    Per això, no es tracta en aquest cas de política express, o fast food. Es tracta de un possible escenari que ja fa temps que hauría d’haber estat previst, no tan sols com a possible, sino com a probable. I aquí, membres de la CUP, no heu fet els deures a temps. En canvi, tots a córrer per fer entrar una proposta de resolució de trencament amb Espanya. Aixó sí estaba previst si guanyava la independencia, oi?

    Per tant, no intentis vendre calma sota el paraigues de reflexions meditades, on el que hi ha és deixadesa i excuses assamblearies. Si portes els deures fets, et posen la nota. Si no fas els deures, o et suspenen o, si és en una feina, t’expedienten o t’apreten perque fas endarrerir un projecte. I a política és igual.

    El 27S hi habia una qüestió principal: Independencia Sí o Independencia No. I va sortir el Sí.
    I després hi habia una qüestió secundaria, però prou important com perqué els partits del Sí no sumessin tots: el candidat a presidéncia. Mas Sí o Mas No. I va sortir Mas Sí.

    No es tracta de política express, o fast food, es tracta de política democràtica i de prioritats: Hem assolit, entre tots, la prioritat: INDEPENDENCIA SÍ. La qüestió secundaria, tot i que important, també ha quedat palesa per la voluntat popular: MAS SÍ.

    I ara, prou d’excuses i feu els deures.

    M'agrada

  6. S’ha d’anar el vostre ritme?
    Hi ha un mandat i voleu imposar els vostres 10 diputats?
    Què no veieu que s’esquerda la societat.
    Quan he anat a les manifestacions, i tot plegat ningú m’ha preguntat de quin partit era.
    Tots volien el mateix ser lliures, què voleu? Un país nou . Per això s’ha d’investir el president Mas i després la revolució.
    Jo era militant de l’MDT i sé com funciona tot, vaig ser membre del secretariat nacional i et tinc que dir que esteu equivocats i la gent no us pot entendre. Això no és la lluita de barri o d’ajuntament, en el moment que heu entrat el Parlament les regles són diferents i no podeu arribar i voler cambiar-ho tot i si penses així, malauradament la vida i el temps t’ho dira, escolta un vell i no tant els teus sentiments.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s