Oda a la ràdio

M’agrada molt escoltar la ràdio. A casa, mentre procuro escriure alguna cosa, mentre intento que neixi alguna cançó. Al cotxe, quan vaig de concert, quan torno. Sempre sona la ràdio. La seva supervivència sembla que sigui un miracle. L’avenç de les noves tecnologies ha condicionat els mitjans de comunicació. Volem que la informació ens arribi ràpid. En l’era dels microtextos, Twitter ha marcat una tendència minimalista. I amb Facebook, de tanta informació que s’hi comparteix, hem après a ser cada vegada menys selectius. Retallem la informació que volem retenir i aprofundim molt poc en tot allò que passa per davant dels nostres ulls. Amb prou feines llegim els titulars. I au. La televisió s’hi ha adaptat. El més interessant ja no és veure un programa, un debat, un informatiu. Els inputs visuals ens condueixen a utilitzar les xarxes socials. Ja no importa prestar-hi gaire atenció. Ara el que importa és el hashtag, el retuit, la posició als trending tòpics i l’audiència 2.0. En canvi, la ràdio defuig de tot això. Al deslliurar-se dels condicionants visuals, m’atreviria a dir que, de forma autèntica, allò que és radiofònic està del tot basat en el contingut, obviant la forma que la televisió es veu obligada a utilitzar, per atraure, per a fer-se atractiva: una elegia de la superficialitat. A la ràdio, aquesta atracció s’incentiva (necessàriament) a través del mateix contingut. Requereix un major nivell de concentració i de dinamisme, sobretot per als mateixos periodistes, però també per a l’oient. Potser per aquestes premisses, el periodisme radiofònic em sembla més creïble, més humà, més compromès amb el criteri i l’ètica. El contacte amb qui l’escolta és directe, hi ha un retorn emocional molt més evident, i incentiva el filtratge crític de la informació. Es perden els inputs visuals i s’activa alguna part del cervell que amb la televisió queda adormida. A l’inici deia que la seva supervivència sembla un miracle. I us asseguro que ho penso. En una societat que es queda a la superfície de pràcticament tot, la ràdio ens permet fer forat, travessar la pell gruixuda de la indiferència i engegar el mecanisme de la imaginació i la mirada crítica. M’agrada molt escoltar la ràdio. M’agrada molt la ràdio. I si és la pública, molt més, clar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s