Què fem els homes contra la violència de gènere?

L’entrevista que li vaig fer al Rubèn Sànchez i que vaig publicar en aquest blog fa uns dies, s’ha convertit en una de les entrades més llegides i compartides d’aquest lloc web. Això m’ha fet pensar que, contra tota idea superficial, el feminisme i la necessitat de buscar-ne aliats és un tema que ens preocupa, i que genera una interès real, com a mínim a dins d’aquells sectors que podríem denominar l’esquerra progressista. És precisament aquesta suma de conceptes, la d’aliats del feminisme, que, en els darrers mesos i amb fortuna, ha impactat i ha ajudat a crear opinió formada i crítica.

Quan parlem de feminicidis i agressions de gènere gairebé sempre ho fem referint-nos a elles. Reflexionem molt poc en la causa, en ells. I, si us hi fixeu, si reflexionem en els homes, sovint ho fem en tercera persona del plural: ells és suficientment equidistant per tal que, com a homes, no ens sentim inclosos en aquest paquet d’agressors. En Rubèn explicava molt bé que, causalment, darrere de cada dona agredida hi ha un home. I de la mateixa manera que les dones provenen de religions, classes, ètnies i edats diferents, els homes agressors també. La idea radical que les dones són persones. Així definia en Rubèn el que, per a ell, és el feminisme. Els homes agressors trenquen aquest consens, la idea i qualsevol possibilitat d’equivalència real i efectiva entre gèneres. Però… i els homes que ens mostrem equidistants, relativitzant les agressions, o mostrant-nos-hi indiferents? Sincerament, penso que som part del mateix problema.

Això ens hauria de conduir a pensar diverses coses. La primera, i fonamental: pel simple fet de ser homes ja exercim una opressió cap a les dones. Això és així. Tant, que, conscients d’aquests privilegis que ens situen al capdamunt de l’eix vertical de la superioritat, no fem res per a desposseir-nos-en. La segona idea, que connecta amb la primera, prova d’anar a l’arrel de la transmissió del problema: la quotidianitat. Què fem en el nostre dia a dia, com a homes, per a qüestionar-nos aquest abús de poder perenne i, en el millor dels casos, per a corregir les actituds de caire discriminatori, vexatori o ofensiu cap a les dones? I la tercera, que passa per a les dues anteriors: en una societat que nega qualsevol manifestació de violència i que, per tant, no considera que la violència de gènere sigui una amenaça per a la convivència social, com a homes és difícil desactivar la mirada patriarcal, perquè la lectura global se centra, com deia a l’inici, en les víctimes, en el seu acompanyament, com a casos aïllats quan, evidentment, no ho són. I és difícil activar aquesta mirada crítica perquè la concepció de l’agressió encara té molt a veure, també, amb els casos aïllats. Seguim considerant que això és cosa d’un agressor, d’un home que “no està bé”, i l’estructuració social ens empeny a no fer-ne anàlisis globals, convertint-nos, així, en autèntics còmplices del silenci i la neutralitat. Si com a homes no som capaços d’entendre que és un problema que generem nosaltres, pel simple fet de formar part del gènere masculí, ens convertim en còmplices de la injustícia i la desigualtat, dels feminicidis, d’aquesta atrocitat. Manca l’empatia i sobra l’auto-aïllament. Com a homes necessitem fer-nos moltes preguntes.

Al carrer: què mirem? Què diem quan la veiem passar? Deixem l’espai suficient per a que no senti com una amenaça la nostra presència? A casa: ens ocupem de les tasques de la llar? Quines tasques realitzem? Les que estan associades amb la força? Tenim la iniciativa de posar rentadores, estendre la roba, cuinar, fregar els plats, fer els llits, escombrar? Quan sortim de festa: quins comentaris fem amb els nostres companys? Al tren o al bus: som conscients que els nostres ous no necessiten tant d’espai com per a ocupar els tres seients correlatius quan obrim les nostres cames?

Un món que en els darrers 5.000 anys ha sigut tutelat pel govern del penis, la falocràcia i les excuses amb pell de disculpa, que ha negat la veu i el relat femení, que ho ha sotmès tot al criteri de la força bruta, del color blau i del crit que sona més alt, és un món que necessita aturar-se. Per això una de les conclusions primerenques que n’extrec és que ens cal fer tres passes enrere i una endavant. Tres passes enrere en forma de tota autocrítica, repartides en tres capítols: [1] consciència que ens cal perdre els privilegis adquirits, [2] quotidianitat i [3] mirada antipatriarcal. Una passa endavant com a aliats del feminisme. Tants segles de silenci imposat requereixen que, ara, siguin les dones qui ens guiïn en aquest caminar per a desfer el camí. Sí: perdrem els privilegis. Jo hi estic disposat. I tu?

2 Comments

Feu un comentari

  1. Molt d’acord amb tot. I molt feliç de què aquestes reflexions cada vegada neixin més dels homes. Perquè ha estat les dones qui ens han donat llum i hem de ser els homes qui la portem a tots aquells que encara estem a la caverna, habitant un món amb conductes cavernícoles… El patriarcat es convateix començant per un mateix. I seguint pel home que tenim al costat.
    Molt bon post. Una abraçada pel Ruben i per tu. Visca la lluita feminista.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s