A Miguel Hernández

Fa uns anys, un viatge cap a les comarques d’Alacant em va canviar la vida. De nord a sud, com el país, me la va canviar de dalt a baix. Vaig aprendre a tornar a respirar, a riure sense la por a fer soroll, i a llegir, a llegir molt i moltes coses: els plecs del llençol del llit, les gotes de cafè damunt la taula, les arrugues de les nostres mans quan les ajuntàvem, i l’olor d’infància com el pa acabat de fer. Per a saber llegir tot això, un dia vas obrir un llibre. Era primavera, però vas començar a recitar-lo amb la teva veu de tardor. Recitaves i ploraves, i a dins meu naixia un món nou. Allà vaig conèixer Miguel Hernández, i hi vaig quedar atrapat, lliurement, per voluntat pròpia. Les seves penes són les meves. I així, amb les alegries. De glops i de vida, la memòria en va plena. Ets tu i ets de veritat.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.