La falda profunda de la por

A la falda profunda de la por m’hi vaig asseure per primera vegada farà trenta anys. Sopàvem al terrat de casa amb els pares i els germans. De cop, un nus ben apretat m’anava pujant lentament de l’estómac cap als ulls. Vaig estar molta estona plorant als braços de la mare. El meu avi patern acabava d’abaixar les parpelles per darrera vegada i jo, que podia comptar els meus anys amb poca cosa més que amb els dits d’una mà, havia pensat en aquest no-res que t’embolica com una tela d’aranya quan et preguntes per què i on anem a parar després de la mort.
 
No saber quan vindrà l’alba, aquesta és una de les pors de la vida. Quedar-nos a les fosques, sentir-nos vulnerables, saber que podem ser la captura de qualsevol depredador. I trobar-nos sols sense haver-ho desitjat. Fins i tot els poetes són animals socials. Els mecanismes de la por són complexos, i els notem de totes les maneres possibles. La por és com un dinosaure. O un ramat violent d’antiavalots. Ens atura i ens lliga de peus i mans, cobreix la nostra cara amb un sac fosc, i ens immobilitza. Per això el poder vol que tinguem por, perquè amb por sempre s’obeeix més i millor.
 
La vida és feta d’una sola por i moltes covardies. Sempre he pensat que les lluites en favor de la justícia són lluites per conquerir la nostra felicitat col·lectiva. Que ha de voler dir, inevitablement, viure sense opressió ni precarietat. Les estructures de les democràcies capitalistes han encofrat els seus fonaments amb tots els materials de la por, perquè és útil i necessària per evitar, com més temps millor, qualsevol qüestionament. Admiro i respecto als qui perdent-la escampen la lluita d’eliminar-la també per a tots. La poesia n’ha parlat molt, de la por. Gabriel Ferrater, Emily Dickinson, Joan Margarit. I quina sort, tenir poesia. Que vol dir no sentir-nos sols. 

(Article publicat a Catorze.cat)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada