Vindrà l’alegria

Tinc un sofà estampat amb colors verds i vermells que m’aguanta el pes dels dies que, a dins del meu cos, no m’hi cap més cansament. És una petita alegria, que dura el temps de cocció del bròquil, o l’espera de dur a ebullició una olla plena d’aigua. És una alegria de casa, d’aquelles que no desencadenen gaire eufòria, però que se celebren amb dues copes ben plenes de vi. És l’estona de no pensar en res gaire concret, o de pensar en les coses més profundes d’aquesta vida. Tot depèn de si el vi va abans o després.

Vindrà l’alegria i no estaré sola. Joana Raspall la defensava com es defensa la poesia o la cançó. L’alegria com a escut i eina col·lectiva, com ho són els versos i les melodies que, al cap i a la fi, s’escriuen i es canten per ser compartides. No en va l’alegria és una font sense aigua per a la inspiració. És curiós, però és així. Per cada creació que neix d’una alegria, en surten deu que claven les seves arrels en la tristesa. Necessitem compartir el gran desplegament d’emocions que sentim, però potser les positives menys, perquè quan som fora del pou no valorem tant ni de la mateixa manera la companyia.

Tanmateix, la necessitem. Jo hi fonamento l’autoestima, i sempre recordo que quan rebo un somriure, també somric. L’alegria és el pal de paller de les sobiranies, és un tresor sense embolcallar que tots portem a dins i l’encomanem com un virus que ataca els poders i les pors. I si sents que aquesta és una guerra que et queda lluny, m’és ben igual. No la perdis ni et perdis gaire en laberints fent revolts per trobar-la. Posa’t un podcast de l’Eugenio, o llegeix propaganda electoral. Fes com Vinyoli: inventa’t l’alegria.

(Article publicat a Catorze.cat)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada