S’ha acabat l’hora de les cendres

Cansat de tants de versos que no fan companyia, m’amorro a l’avantsala de la festivitat. Espriu remenava mètriques i rimes mentre esperava la seva hora greu, i jo només espero que vulguem cercar alguna cosa més que els versos per saber fer-nos costat. No és una empresa fàcil, vist el context espremut que vivim, societat anèmica de valors col·lectius, de pobles que caminen desorientats esperant el vist-i-plau del poder. Fer una cua llarga abans no s’alci la barrera del peatge, acotar el cap i accedir a l’eufòria prevista amb la qual s’acaben tots els anys.

Estimo la soledat, i no sé si ho faig per naturalesa o perquè el món m’hi ha empès. Però quan el calendari ensenya el seu final, reneix dins meu una nostàlgia estranya, records de purpurina que voleien per l’espai de la mirada. És una abraçada coral, unes ganes inexplicables de compartir el meu petit trosset de felicitat amb les persones que estimo. Aquella tonada que ens fa tancar els ulls i que demana ser cantada en plural, com si tinguéssim un sol destí, com si tinguéssim una sola veu. La pell de gallina de saber-nos junts, castell de focs de gaudir només de veure l’altre feliç.

He procurat no marejar-me gaire amb la rotació del temps. Ara, el mercadeig del retrobament no arriba mai puntual. Arriba, és clar, perquè aquesta vida no se’ns presenta lliure de contradiccions. Malgrat tot, puc obrir la porta i celebrar allò més important, allò que queda després d’un terratrèmol, després d’un vendaval. Perquè, a la fi, i una vegada més, només ens tenim a nosaltres. Tu encendràs la llar de foc mentre jo llegiré versos de Roque Dalton. S’ha acabat l’hora de les cendres per al nostre cor. Fa fred sense tu, però soc viu.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada