Covaré l’embranzida

Vaig resseguir el caminet que pentina la costa de la Badia dels Alfacs. Calladament, lliure de tota companyia, cercava el meu esperit. I mentre Josep Maria de Segarra m’ho recitava amb la veu greu d’un rapsode, al meu cap hi sonaven cançons amb quartet de corda sense tornada. Avui m’ho repeteixo a mi mateix sota el paraigua precari que fan les fulles d’aquesta olivera. Les gotes que l’arbre no pot retenir m’enfosqueixen la roba. I m’amaro de tota la lentitud d’un dilluns. Ploure és un verb molt natural que explica per què vull sentir-me sol.

L’hivern em banya, i quan no ho fa per fora, procuro hidratar-me bé per dins. No sé mai amb gaire precisió quan se’m presentarà l’ocupant dels meus buits. Jo també preservo molt la soledat, perquè sovint la necessito per serrar els rems de la barca que em porta al mig de la calma. Xerracs, gúbies i paper de vidre. Impuls de fusta per fer avançar l’embarcació cap a l’estany dòcil d’on beuen, com la nit, els animals alats, la barraca des d’on em peixen les postes de sol del teu ventre. Com un gran bé, l’acaricio i tempto. Estellés és una unitat de mesura per a totes aquestes coses invisibles de l’ànima.

No em farà cap mal, i esdevindré algú que funcionarà només amb els somnis. No podré ser gaire cosa més que un contenidor, però procuraré tenir milers d’esponges a la pell. Somnis. Molts d’ells seran inabastables, d’altres se m’escaparan com l’aigua d’entre els dits. Al meu cos, es covarà l’embranzida amb què algun dia m’alliberaré de la seva mesquinesa. Renaixerà Màrius Torres i jo seré una muntanya, per viure, amb el sobrenom de la Caterina Albert, la seva Solitud.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.