Salvador

Sòrdidament, la xeringa del passat entra a dins de la pell. M’injecta la immaterialitat del temps, fluid invisible i impalpable, que empapa les parets de les venes d’oblits i perdons, i dibuixa amb un traç fi i sinuós paisatges i rostres rere les parpelles dels meus ulls tancats. Avui fa anys que vas morir, que els funcionaris de la por van tallar-te el fil que t’unia amb aquesta vida nostra, que a vegades vivim tan intensament. Allò que ens representa, l’espai comú del que ens pertany, és una plaça on el record arma un terra que ens guarda de poder caure més avall. Hi ets tu, també, assegurant-nos que l’estrella de la lluita ens marca la llum més noble que pot irradiar qualsevol nord.

Servint-me el vi dels dies vells en una copa nova, brindem pel teu jorn i el de tots els qui avui et recorden. No caurem en el parany de convertir aquest país en una nova entitat assassina. I encara que hi ha gent, molta gent, que t’ha convertit en una reminiscència, seguim empenyent aquell pretèrit per conjugar-lo en la forma més viva del present. No sé quina mort fa més mal, Salvador. La del teu assassinat o la del doble crim de la deixadesa i la negligència de la desmemòria. El primer ens és impossible de revertir. El segon és una responsabilitat col·lectiva i panoràmica. I no podem permetre que s’evadeixi.

L’afonia de les hores no aconsegueix fer més suportable el pes de les pedres del temps. Mig segle després d’aquella anòxia, en què amb tu també marxaven milers d’éssers alats sense senda ni rumb, segueixes sent l’agulla que més es mou del rellotge de la gent que lluita. Ventilades les cambres del terror, hem construït un sostre amb l’aire transparent dels teus somnis. Viuràs en les abraçades, les carícies i els punys, en la bandera negra del meu cor. Obres la gàbia a muntanyes. No has caigut pas, Puig Antich. Salvador.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada