Un, dos, tres

Jo no comptava els versos ni pensava gaire en les rimes,
apuntava tot el que tenia al cap i ho endreçava a la retina,
feia una muntanya amb tots els papers que estripava
i encenia fogueres a les cales amagades
mentre esperava que s’acostés el teu bot salvavides.
Entre l’exageració i les falses esperances,
vaig cremar el romanticisme dels impossibles
i posant els peus en l’aigua, mig d’arena, mig de sal,
vaig aprendre que l’amor no era un contracte.
Les cicatrius curaven i coïa alguna cosa més que la ferida,
la llei no permet construccions altes davant del mar,
i van començar a esfondrar-se els edificis en ruïnes,
mentre erigíem amb les nostres mans una barraca
en aquella platja petita de la costa d’Alacant.
Un, dos, tres. Per defensar-nos del llop, aquest amor s’amotina.

*

Del meu darrer llibre de poesia, “El delta de les paraules”.


(Pots veure la publicació original clicant aquí)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.