Jo no comptava els versos ni pensava gaire en les rimes,
apuntava tot el que tenia al cap i ho endreçava a la retina,
feia una muntanya amb tots els papers que estripava
i encenia fogueres a les cales amagades
mentre esperava que s’acostés el teu bot salvavides.
Entre l’exageració i les falses esperances,
vaig cremar el romanticisme dels impossibles
i posant els peus en l’aigua, mig d’arena, mig de sal,
vaig aprendre que l’amor no era un contracte.
Les cicatrius curaven i coïa alguna cosa més que la ferida,
la llei no permet construccions altes davant del mar,
i van començar a esfondrar-se els edificis en ruïnes,
mentre erigíem amb les nostres mans una barraca
en aquella platja petita de la costa d’Alacant.
Un, dos, tres. Per defensar-nos del llop, aquest amor s’amotina.

*

Del meu darrer llibre de poesia, “El delta de les paraules”.


(Pots veure la publicació original clicant aquí)