Articles d’opinió escrits per Cesk Freixas en diferents mitjans de comunicació.

Quan tot això passi, mare, vindré a veure’t amb una orquídia vermella que portarà la marca de la vida per tot arreu. La deixarem reposar al final del passadís, allà on l’atzagaia del sol la pugui alimentar gairebé eternament. Ens fondrem en una abraçada mentre ens direm que ens estimem, i recordarem aquestes sis setmanes de distància com una prova inescrutable d’un amor discret, d’aquells d’abans, de dir-ho poc i de sentir-ho molt.

Quan tot això passi, mare, tornarem a venir un dissabte al matí, i la petita et buscarà, cambra per cambra, per fer-te un ensurt, per riure i recordar que, sovint, l’alegria i la senzillesa duen la teva cara. I menjarem macarrons, els mateixos que portes cuinant des de fa desenes d’anys, tan coneguts i enyorats. Com una carícia o una casa: sempre ve de gust tornar-hi.

Quan tot això passi, mare, no esperarem cap escala fins al cel, ni tindrem por dels bidons inflamables de l’infern. Seguirem creient en allò que veuen els nostres ulls, amb excepcions, com la teva xocolata i fruits secs, com el voler fer tornar amb nosaltres els qui ja no hi són. Farem coveta amb les dues mans i hi deixarem tots els consols, com un llençol sencer que ens guarda de l’abisme, una barca que ens espera al moll intermitent del dolor. Sota el sostre de la intempèrie, t’escric: per dibuixar-te un petó.

Des de la finestra veig les persianes tancades com ulls d’un edifici adormit. S’alça, imponent, davant del nostre pis, i conserva tot allò que el temps ha volgut emportar-se del segle passat amb ell. Un groc pàl·lid a la façana, i tendals taronges i marrons que pengen com estalactites del sostre dels balcons. És pràcticament tot el que veig, un gran rusc d’habitacles buit que només s’omple quan arriba la calor. Això és el que m’acompanya quan busco amb la mirada tornar a sentir-me part del món.

Des de la finestra veig un trosset del carrer que tantes vegades he caminat. Allà a fora hi ha poca vida, ara tot passa cap endins, i només puc intuir tot el que no es representa ni a les voreres ni a l’asfalt per les converses que s’escolen a través de les portes i les persianes entreobertes. A vegades sento com juguen els nens dels veïns, dones que riuen i avis que a les vuit també surten a aplaudir. Algunes cases enllà, aprofiten les mateixes estones per fumar i respirar. Quines coses.

Des de la finestra veig un trosset de mar, una porció petita del Delta i una aigua blava com el cel d’un dia clar. Només és un parèntesi d’adjectius en aquest paràgraf que no acaba mai, una acció que no es resol perquè en aquell fragment d’horitzó no s’hi concreta mai cap acció. Ara els verbs es conjuguen a dins de casa, i sovint són verbs petits i humils, dits amb totes les formes del plural, que és la millor manera de creure en un mateix en aquesta veritat confinada que vivim.

Tot s’atura quan un abisme apareix a la nostra carretera. Anàvem tan ràpid que no vam veure’l, ni tan sols el vam intuir. Les veus llunyanes que ens n’alertaven ressonaven a les nostres valls, però vam pensar que eren molt enllà, que era exagerat preveure tot allò que ara precisem. Uns bons frens, pneumàtics poc gastats, i paracaigudes per a tothom.

Tot satura en el moment de la caiguda. És tard per pensar en les precaucions que no hem pres quan el futur és a sota teu en forma d’un terra dur. Una realitat que ens empeny, tossuda, no a aprendre a volar, que d’això no en sabrem mai, sinó a saber caure de la millor manera possible. Hi ha algú a baix? Ens farem mal? Queden matalassos? Estan gaire inflats?

Tot s’atura en aquesta dialèctica de la guerra. No entenc algunes de les seves paraules, i m’esquitxen com l’oli calent les proclames bel·licistes. Ens calen persones que treballin en l’àmbit sanitari, totes, i ens sobren tots els militars i els soldats. Volem que invertiu molt més en les estructures de la sanitat pública. Nosaltres ho seguirem defensant. Aquests són els nostres frens, els nostres pneumàtics, els nostres paracaigudes. I, si caiem, que a sota hi trobem matalassos.

En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.

Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure’ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.

Confinats en l’esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d’un desastre mil vegades anunciat. Fem de l’honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d’intel·ligència, una pausa, un camí.