Articles d’opinió escrits per Cesk Freixas en diferents mitjans de comunicació.

Tot s’atura quan un abisme apareix a la nostra carretera. Anàvem tan ràpid que no vam veure’l, ni tan sols el vam intuir. Les veus llunyanes que ens n’alertaven ressonaven a les nostres valls, però vam pensar que eren molt enllà, que era exagerat preveure tot allò que ara precisem. Uns bons frens, pneumàtics poc gastats, i paracaigudes per a tothom.

Tot satura en el moment de la caiguda. És tard per pensar en les precaucions que no hem pres quan el futur és a sota teu en forma d’un terra dur. Una realitat que ens empeny, tossuda, no a aprendre a volar, que d’això no en sabrem mai, sinó a saber caure de la millor manera possible. Hi ha algú a baix? Ens farem mal? Queden matalassos? Estan gaire inflats?

Tot s’atura en aquesta dialèctica de la guerra. No entenc algunes de les seves paraules, i m’esquitxen com l’oli calent les proclames bel·licistes. Ens calen persones que treballin en l’àmbit sanitari, totes, i ens sobren tots els militars i els soldats. Volem que invertiu molt més en les estructures de la sanitat pública. Nosaltres ho seguirem defensant. Aquests són els nostres frens, els nostres pneumàtics, els nostres paracaigudes. I, si caiem, que a sota hi trobem matalassos.

En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.

Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure’ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.

Confinats en l’esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d’un desastre mil vegades anunciat. Fem de l’honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d’intel·ligència, una pausa, un camí.

He viscut tota la vida amb el mantra de les recompenses, públiques i privades, com a motor de la creació. Els guardons, que ja formen part de l’espectacularització de la cultura, han ajudat a produir notícies amb la música, el teatre, la literatura o el cinema en el centre de l’actualitat i el fet periodístic. I també és cert que, sovint, s’ha buscat més el titular que la insistència del reconeixement dels mateixos gèneres culturals.

La cultura necessita ser premiada? Què s’hi premia, en aquesta espècie de concurs? La qualitat d’una obra? L’aportació positiva que en fa al global de tot el teixit cultural? Els interessos econòmics que hi ha al seu darrere? La persona treballadora que l’ha creat? El seu egoisme? La seva pertinença a un col·lectiu artístic? El llegat que un artista acumula? O els favors? I amb quins paràmetres s’atorguen?

Aquells premis que emanen d’entitats privades el més probable és que vinguin condicionats per interessos econòmics que s’allunyen dels criteris merament artístics i, per tant, representen els mèrits de les empreses d’aquell sector que s’acostuma a anomenar “indústria”, que als creadors ens fa tanta gràcia (és ironia) i que sempre fa més referència a la patronal cultural i no pas a la base treballadora.

Els reconeixements públics són i haurien de ser una altra cosa. El pes d’allò professional hi és present, amb una valoració més estricta del fet pròpiament cultural, estimant-ne els continguts i els continents amb judicis artístics i amb processos de ponderació amb persones que acumulen un fort coneixement i una llarga experiència en el terreny cultural. Des del meu punt de vista, així és com haurien de tractar-se tots aquests guardons.

La votació popular diria que són figues d’un altre paner. Com a tal, potser no és bona idea donar-li gaire protagonisme. La idea de competició s’imposa fàcilment, i segurament és una de les tessitures que menys necessita trepitjar la creació cultural. És un terreny adobat per convertir les xarxes socials en un camp de batalla on qui acaba imposant-se, normalment, és qui més seguidors té i qui més anuncis promociona i paga per visibilitzar-se i demanar el vot en aquesta estranya competició. Potser no és gaire saludable.

Acabo en posició d’autodefensa, que ens coneixem i a Internet hi ha marge i màniga ampla per la demagògia. No estic en contra de premiar a la creació. En absolut. És més, considero que un país amb una llengua pròpia, i sense estructures d’Estat que blindin la creació que s’hi produeix, necessita aquest simbolisme per irradiar la seva obra cultural i projectar-se a ell mateix, cap a dins i cap enfora.

Sòrdidament, la xeringa del passat entra a dins de la pell. M’injecta la immaterialitat del temps, fluid invisible i impalpable, que empapa les parets de les venes d’oblits i perdons, i dibuixa amb un traç fi i sinuós paisatges i rostres rere les parpelles dels meus ulls tancats. Avui fa anys que vas morir, que els funcionaris de la por van tallar-te el fil que t’unia amb aquesta vida nostra, que a vegades vivim tan intensament. Allò que ens representa, l’espai comú del que ens pertany, és una plaça on el record arma un terra que ens guarda de poder caure més avall. Hi ets tu, també, assegurant-nos que l’estrella de la lluita ens marca la llum més noble que pot irradiar qualsevol nord.

Servint-me el vi dels dies vells en una copa nova, brindem pel teu jorn i el de tots els qui avui et recorden. No caurem en el parany de convertir aquest país en una nova entitat assassina. I encara que hi ha gent, molta gent, que t’ha convertit en una reminiscència, seguim empenyent aquell pretèrit per conjugar-lo en la forma més viva del present. No sé quina mort fa més mal, Salvador. La del teu assassinat o la del doble crim de la deixadesa i la negligència de la desmemòria. El primer ens és impossible de revertir. El segon és una responsabilitat col·lectiva i panoràmica. I no podem permetre que s’evadeixi.

L’afonia de les hores no aconsegueix fer més suportable el pes de les pedres del temps. Mig segle després d’aquella anòxia, en què amb tu també marxaven milers d’éssers alats sense senda ni rumb, segueixes sent l’agulla que més es mou del rellotge de la gent que lluita. Ventilades les cambres del terror, hem construït un sostre amb l’aire transparent dels teus somnis. Viuràs en les abraçades, les carícies i els punys, en la bandera negra del meu cor. Obres la gàbia a muntanyes. No has caigut pas, Puig Antich. Salvador.