Articles d’opinió escrits per Cesk Freixas en diferents mitjans de comunicació.

Des de temps immemorials, en aquest país, i m’imagino que en tots, hi ha un debat eteri i etern en el si de les esquerres, siguin o no anticapitalistes, sobre els posicionaments polítics que els treballadors de la cultura han de prendre en relació amb la seva realitat més immediata. La posició majoritària és còmoda, com no podria ser d’altra manera, i és aquella que prefereix el silenci com una al·legoria de la neutralitat. És la posició que té més suports: és de suposar, perquè és la que no fa soroll, la que passa desapercebuda i no posa gaire en risc ni a res ni a ningú.

Aquestes darreres setmanes, però, el protagonisme l’ha tingut la posició minoritària. Hi ha pocs creadors, en general, que vulguin posar en perill el seu futur i les seves contractacions. Sembla evident i, des d’un punt de vista de classe, és quelcom fàcilment defensable. El que ha succeït des d’aquest passat mes d’octubre a Catalunya és que la cultura, més concretament la música, s’ha convertit en el pal de paller de moltes de les convocatòries que s’han fet en defensa dels drets i les llibertats col·lectives, no tant (és obvi) per la seva incidència política, sinó més aviat pel seu poder de convocatòria.

D’aquesta manera, hem pogut veure constantment com, per part de l’independentisme combatiu, moltes de les campanyes d’agitació, de lluita i de confrontació feien servir la música com a complement per les seves crides a la mobilització. I ho dic sense cap mena d’acritud, perquè en aquest context sí que penso que la utilització del simbolisme cultural beneficia les finalitats materials de la política, i m’agrada que se’n desdramatitzi la seva transcendència tractant-la, aquí sí, com un element accessori.

Hem vist actuacions a peu de carrer, hem vist muntar i desmuntar escenaris enmig d’una autopista, hem vist concerts en talls de carreteres, hem vist com la música formava part directa del propi moviment polític, independentment dels artistes, que són una (bona) excusa insignificant.

El situacionisme va ser un moviment que, a mitjans del segle XX, reivindicava l’espai públic com a lloc de creació cultural i d’acció política. Molt ben definit ideològicament, i obstinat a crear una avantguarda cultural que suprimís els condicionants estètics del capitalisme, avantposava la lluita (de classe) al mateix fet artístic, que es considerava efímer i, per tant, fàcilment reemplaçable.

Amb totes les diferències i les distàncies que calgui (només faltaria), el que ha passat aquestes darreres setmanes als carrers de Catalunya, amb l’element musical entès com a art efímer i amb unes clares finalitats polítiques, m’ha fet pensar força amb la Internacional Situacionista, que en el seu text fundacional, deia: per tots els mitjans, també els artístics.

Fa pràcticament 15 anys, es diu aviat, a Vilafranca del Penedès va néixer La Torxa, un col·lectiu cultural, avui desaparegut, que va impulsar una primera campanya innovadora, causant cert rebombori als mitjans de comunicació comarcals. Amb el nom de “Fora les festes d’ocupació”, es denunciava aquelles celebracions que no ens són pròpies i que es van estenent ràpidament arreu dels Països Catalans. Era una crítica als qui adopten i normalitzen amb una inèrcia obedient i inqüestionable la propaganda llaminera del capitalisme, que importa festivitats d’altres terres i les presenta, embolcallades amb paper cuixé, com a regals o nous gaudis millors que els que mai no hem tingut en aquest país. Nota mental: trobar a faltar La Torxa i la seva campanya.

Hi ha festes culturals més evidents, com el Pare Noel, els seus rens i Halloween; i d’altres que també ho són però que vinculem més a la vessant comercial, com el Sant Valentí, el dia de la mare, el del pare, la pista de gel per patinar durant el Nadal i el Black Friday. Totes elles tenen en comú que són celebracions que no guarden una arrel històrica mediterrània, són fruit de la idiosincràsia d’altres territoris, amb contextos geogràfics i climatològics ben diferents, i segurament amb històries boniques al seu darrere, clar que sí, però que ens arriben als Països Catalans, com també arriben a tots els racons del món, a través de lògiques i imposicions publicitàries. Nota mental: la globalització de les tradicions.

Ja sabem què passa quan, en el capitalisme, la cosa cultural ha de competir amb allò que també es vol que sigui econòmic. Les festes que celebren uns quants milions de persones tenen poc futur comparades amb aquelles que celebren milers de milions de persones. En un món de xifres, aquestes no ens són favorables. Tenim tots els equivalents d’aquestes festivitats: el Tió, la Nit de les ànimes, Sant Dionís pel 9 d’octubre, el 23 d’abril, focs i fogueres per Sant Joan… però no podrem mai igualar la potència de promoció que impulsen totes les altres. Al final, l’escola i les institucions culturals ja fan el seu paper, i més no els podem exigir. Com acostuma a passar darrerament, tot és una qüestió de voluntat, i d’elecció. O seguim afavorint l’imperi dels diners, o ens col·loquem al costat de la realitat tossuda, pròpia i digna dels pobles. Nota mental: fora les festes d’ocupació!

La persona que es dedica a la música té, quasi per naturalesa, un ego d’unes dimensions més grans que l’habitual. Està acostumada a que se li aplaudeixi gairebé tot i a ser sempre el centre d’atenció. Comptat i debatut, per culpa d’un ofici que, per la popularitat i l’expectació que genera, està sobrevalorat i mitificat. Com si cantar una cançó fos quelcom heròic o tan necessari com apagar un foc o operar un ventricle del cor.

També per naturalesa, la persona que es dedica a fer cançons i cantar-les es troba còmode en un espai de neutralitat política. És la comoditat de l’equidistància o, per ser més generosos, la comoditat de fer costat a l’opció que queda més a la vora del poder, però ei, sense que es noti gaire. Amb aquesta idea quimèrica, l’artista pretén arribar, constantment, a un públic gran, i pensa que quedar-se lluny de les preocupacions i del patiment de la societat l’acostarà a ampliar la seva base. D’oients, és clar.

Per aquests dos motius, molts músics es troben molestos en els contextos on es viuen situacions de conflictes. Primer, perquè el protagonisme de l’acció cultural passa, evidentment, en un darrer terme. Després, perquè el seu públic, que està fet a base de persones que s’emocionen, pateixen, senten empatia, estimen i odien, en un moment o altre, més tard o més d’hora, els obligarà a posicionar-se. I que incòmode que és posar-se al costat de la teva gent quan vius meravellosament bé al marge del conflicte. Hi havia un grup de Gràcia (es deien Igitaia) que cantava: que fàcil que seria observar la tempesta amb tu.

Aquests dies, als Països Catalans hem vist moltes persones que es dediquen a la música que han alçat la seva veu. Però acostuma a ser una veu que ja escoltem sovint per defensar els nostres drets quan l’Estat i el poder pretén retallar-los. Hi ha, encara, massa silencis, i massa silencis dolorosos, de músics a qui intueixo la seva empatia, però que avui són incapaços de denunciar la brutalitat policial que vivim a Catalunya, la seva actuació fora dels protocols, la repressió contra manifestants innocents, la presó de companyes i companys que podríem ser tu i jo.

Vivim a la Zona Especial del Nord-Est, on una operació d’Estat pretén eliminar l’independentisme de qualsevol mapa, físic o mental. Els muntatges i les invencions que estem vivint haurien de ser suficients perquè els companys d’ofici posessin en dubte el funcionament d’aquesta democràcia ferida i tocada de mort. Els drets que se’n van amb una sentència tu també els estàs perdent. Els drets que defensem avui també els defensem per a tu. Obre els ulls, observa’t, i interroga’t: no és així com es fan les cançons?

Quan algú ha assistit a un acte cultural, un cop ja s’ha acabat, i amb una alta probabilitat, la primera pregunta que li faran serà: hi havia molta gent? A aquestes alçades de la pel·lícula ja sabem com funciona la cultura de masses, i que aquest espai de la nostra vida també es regeix i està intrínsecament condicionat pel sistema capitalista. Tot són números i els números sembla que sigui l’únic que importa.

Quanta gent hi havia? Quants diners s’han fet? Quants discos ha venut? I llibres? Té molts seguidors? I subscriptors? Són interrogants que es plantegen sovint en actes que tenen a veure amb l’oci i el lleure. S’ha deixat d’entendre la cultura com una inversió immaterial per al conjunt de la societat, i ha guanyat espai la seva vessant comercial, de manera flagrant. Tots sabem que amb ella gaudim i, fins i tot aprenem, però si deixa d’interessar a un gran grup de persones, el seu valor social és inferior, ja no serveix per als selfies, perquè la seva marca no ajuda a conservar la popularitat de qui la vol abanderar. En l’era dels aparadors digitals, si ja no interessa a la massa, a mi tampoc.

És un cercle viciós on ens hem quedat atrapats. El número de diners que hi ha darrere d’una proposta cultural acabarà determinant el seu impacte en la població, amb més capacitat per a la seva comunicació, promoció, difusió, o com se li vulgui dir. És la lluita de classes aplicada en el camp de la cultura: qui té més pressupost té més visibilitat i, per tant, més possibilitats d’arribar a un públic més ampli. La perversió arriba quan, en termes d’acceptació social, gaudeix del privilegi del vernís de la qualitat qui més públic ha conquerit, perquè un restaurant ple sempre ha sigut sinònim de bon menjar, un best seller és sinònim d’una bona història, i un concert que ha venut totes les entrades també acaba sent sinònim d’un bon espectacle.

Si bé és cert que qui té més recursos pot arribar abans a més i grans públics, tots sabem que aquest no és un requisit exclusiu per a la qualitat d’allò que es vol compartir. De fet, la pregunta ideal després d’haver assistit en un acte cultural hauria de ser: què, t’ha agradat? T’has emocionat? T’ha fet pensar? Has passat una bona estona? La pregunta perfecte hauria de pivotar al voltant del fet qualitatiu, de tot allò que no podem quantificar, perquè m’ha agradat, però no puc saber si 66 o 100. Voler comptar la cultura per a fer-ne un anàlisi quantitatiu és una trampa. Una bona trampa. Amb els números podem convèncer a programadors, tècnics, regidors, mànagers, editors, discogràfiques. Perquè, de fet, és així com funciona aquest món. I és una llàstima, perquè ens perdem els matisos de l’emotivitat. I ens perdem propostes precioses que mai han pogut sortir d’aquells bars on hi ha més alcohol que orelles per escoltar. Com un manifest, o una barricada, o un crit. Contra la quantificació de la cultura, ara i sempre.