La cultura i el treball artístic com a element d’anàlisi. Articles d’opinió publicats quinzenalment al diari Nació Digital.

He viscut tota la vida amb el mantra de les recompenses, públiques i privades, com a motor de la creació. Els guardons, que ja formen part de l’espectacularització de la cultura, han ajudat a produir notícies amb la música, el teatre, la literatura o el cinema en el centre de l’actualitat i el fet periodístic. I també és cert que, sovint, s’ha buscat més el titular que la insistència del reconeixement dels mateixos gèneres culturals.

La cultura necessita ser premiada? Què s’hi premia, en aquesta espècie de concurs? La qualitat d’una obra? L’aportació positiva que en fa al global de tot el teixit cultural? Els interessos econòmics que hi ha al seu darrere? La persona treballadora que l’ha creat? El seu egoisme? La seva pertinença a un col·lectiu artístic? El llegat que un artista acumula? O els favors? I amb quins paràmetres s’atorguen?

Aquells premis que emanen d’entitats privades el més probable és que vinguin condicionats per interessos econòmics que s’allunyen dels criteris merament artístics i, per tant, representen els mèrits de les empreses d’aquell sector que s’acostuma a anomenar “indústria”, que als creadors ens fa tanta gràcia (és ironia) i que sempre fa més referència a la patronal cultural i no pas a la base treballadora.

Els reconeixements públics són i haurien de ser una altra cosa. El pes d’allò professional hi és present, amb una valoració més estricta del fet pròpiament cultural, estimant-ne els continguts i els continents amb judicis artístics i amb processos de ponderació amb persones que acumulen un fort coneixement i una llarga experiència en el terreny cultural. Des del meu punt de vista, així és com haurien de tractar-se tots aquests guardons.

La votació popular diria que són figues d’un altre paner. Com a tal, potser no és bona idea donar-li gaire protagonisme. La idea de competició s’imposa fàcilment, i segurament és una de les tessitures que menys necessita trepitjar la creació cultural. És un terreny adobat per convertir les xarxes socials en un camp de batalla on qui acaba imposant-se, normalment, és qui més seguidors té i qui més anuncis promociona i paga per visibilitzar-se i demanar el vot en aquesta estranya competició. Potser no és gaire saludable.

Acabo en posició d’autodefensa, que ens coneixem i a Internet hi ha marge i màniga ampla per la demagògia. No estic en contra de premiar a la creació. En absolut. És més, considero que un país amb una llengua pròpia, i sense estructures d’Estat que blindin la creació que s’hi produeix, necessita aquest simbolisme per irradiar la seva obra cultural i projectar-se a ell mateix, cap a dins i cap enfora.

En la difusió de la música hi ha responsabilitats compartides que no han quedat ben resoltes. Ni tampoc ben explicades. Com deu passar en totes les comunitats lingüístiques, les propostes musicals novelles, que comencen i que, per tant, necessiten un impuls extra per donar-se a conèixer, queden condemnades i incrustades en un pòsit d’incomptables grups i solistes que, en un batibull constant, malden per sobreviure, ressaltar i fer-se notar per damunt de la resta, amb tot el que això comporta. És força gràfic: l’egoisme, l’individualisme i les expectatives d’èxit acaben fent-nos mal. Molt de mal.

Aquest sediment creatiu s’acumula, i s’empantana fins que algú obre l’aixeta. Quan un grup dels que se situen al capdavant plega, o se’n dissol un altre dels qui feien cua, aleshores n’hi ha que queden més a prop del salt d’aigua. Amb una mica de sort, el transvasament de seguidors els impulsarà cap a la superfície, i podran permetre’s el maleït luxe d’intentar viure d’allò i amb allò que més els apassiona: la música. Lamentablement, el capitalisme ha esborrat, també, els criteris artístics, i les premisses per a tocar l’estrella d’aquest atzar no són ni musicals ni professionals. Mana la moda, inclús la sort. I qui condueix les polítiques culturals ho sap. A hores d’ara, fins i tot s’hi hauria d’haver posat remei.

Funciona així a casa nostra i funciona així a quasi tot el món. I, com deia a l’inici, hi ha responsabilitats repartides, com a mínim, en dos dels poders que queden en contacte amb el quart art: el poder públic i el poder de la informació. Intentaré ser breu. L’administració ha de ser hàbil reconeixent la pluralitat creativa. Això s’ha de poder traduir en diversos àmbits culturals. Cal posar a disposició dels artistes totes les eines que les institucions tenen al seu abast. Ha de ser una prioritat que en la programació de festes i espectacles hi hagi una bona representació d’aquesta diversitat musical, i ha de ser urgent democratitzar les infraestructures i els espais destinats per a executar i escoltar música en directe. És impensable que pugui funcionar quan, per posar un exemple (i això és així) llogar un auditori privat és més barat que llogar-ne un de públic. Ja ho comentarem un altre dia.

L’altre problema que tenim és a les mans del periodisme. Parlar sempre, o quasi sempre, d’aquelles formacions musicals que funcionen i gaudeixen d’una relativa popularitat no ajuda a donar a conèixer les propostes musicals més noves. Els mitjans de comunicació han de ser conscients de la seva influència i de la seva condició de difusors. En la música, si no aconseguim desfer el tap informatiu que provoquen els grups i solistes consolidats, mai no podrem divulgar amb naturalitat i transparència la immensa pluralitat creativa d’aquest país. Estic convençut que si aconseguim, a poc a poc, ser més curosos en aquests aspectes, també de mica en mica anirem canviant els nostres hàbits de consum musical. Tot això és realment complicat en un món governat per les tendències, però és una evidència que podríem fer-ho molt millor.

Darrerament ha tornat a fer-se present un vell debat. I potser només ha sigut motiu de reflexions i discussions en la nostra realitat virtual, però com que les línies d’allò palpable amb les del dos punt zero cada cop són més difuses, m’atreviria a dir que la polèmica, si m’accepteu el sinònim, ha fet prou forat com per a tornar-nos a fer pensar en aquesta eina popular que n’hi diem llengua i que utilitzem sovint, potser no tant com alguns voldríem sentir, en el bell art de cantar. Ho fem gaire en català?

Penso que seria intel·ligent situar l’objecte de la controvèrsia lluny de qualsevol doctrina electoralista. Tenim a les mans un instrument que no hauria de ser mai moneda de canvi en l’intercanvi d’interessos partidistes i, en conseqüència, s’hauria de poder protegir amb naturalitat des de la seva pròpia existència, com un tresor col·lectiu que cal cuidar, perquè explica una manera molt concreta de veure i entendre el món. I cal repetir-ho tantes vegades com faci falta: una manera que no és ni millor ni pitjor que cap altra, simplement és la nostra, la de 10 milions de persones que viuen en un indret preciós de la Mar Mediterrània.

Apartats de tot dogmatisme, és evident que no es tracta de dur a terme cap assenyalament. Cadascú s’expressa en la llengua que li és més còmode, o simplement en la que li dona la gana. En la música, en aquest ofici de fer cançons i compartir-les cantant, els qui vestim amb paraules les melodies sabem que el valor de la sinceritat i la transparència en aquest procés és molt alt. Per tant, es tracta d’escriure lletres que expressin quelcom que pugui emocionar. I sovint, aquesta causa necessita ser expressada en la llengua materna, perquè és la que s’acostuma a dominar més, amb la que qui escriu s’expressa millor. Els lletristes ho sabem bé.

I, malgrat els Països Catalans vivim un moment d’eclosió de nous projectes musicals, i de consolidació flagrant de molts altres, això no ens hauria d’impedir observar un fenomen de trànsit lingüístic en moltes propostes que en el seu origen utilitzaven la llengua catalana i ara fan servir la castellana. Partint de la premissa que cadascú canta en la llengua que vol, aquí hi ha poca cosa a qüestionar. De fet, quan plantejo aquest trànsit lingüístic ho faig únicament per incidir en el que entenc que és una tendència i una anomalia cultural, no pas per fer una crítica a cap projecte musical en concret.

Això passa, des del meu punt de vista, per diversos factors: des dels polítics, passant pels que són econòmics, i fins els que també són socials, si és que es poden separar entre ells. En primera instància, cal recordar que Catalunya és a la cua pel que fa a polítiques de promoció de la música en llengua pròpia. En un pressupost de cultura que és un dels més ínfims d’Europa, que s’ha reduït a la meitat en l’última dècada i ara representa només el 0,65% del total (la despesa en cultura és de 30 euros per habitant a l’any a Catalunya, mentre que Portugal en dedica 120, França 200 o Dinamarca 800), més del 60% dels comptes destinats a subvencions per a la música cantada s’ha invertit, en els darrers 5 anys i amb governs suposadament independentistes, en projectes on el català era minoritari. Sumem-hi l’agreujant que, sense la intervenció institucional en defensa de la nostra llengua, en un món capitalista globalitzat que no respecta les realitats minoritàries, les minories reben més pressió i acaben sent minoritzades. Valguin totes les redundàncies. Amb aquesta deducció, el català (sobretot cantat) té la salut tocada de mort.

En un país com el nostre, la indústria i les empreses del sector tenen por de perdre la seva part del pastís. Per això tot sembla que soni igual en les cançons fetes en la nostra llengua. Les produccions musicals són molt similars, i tot gira al voltant d’un gènere festiu que funciona, perquè és veritat que hi ha un nombrós públic que el reclama. Aquest element també cal tenir-lo en compte, perquè molts projectes que no se senten còmodes amb aquestes posicions estilístiques tampoc no troben el seu lloc en la petita i marcada escena festiva de la música en català. I aleshores passa el que passa. La llengua castellana s’ha posicionat com el segon idioma en el gran mercat musical d’hispanoamèrica, i això genera unes expectatives d’èxit i de creixement innegables, fet que provoca que moltes propostes musicals abandonin la seva llengua d’origen per buscar d’ampliar el seu públic en una plaça comercial molt més gran.

Mentre els governs no apostin per cohesionar els territoris on es parla la nostra llengua, i enfortir els llaços culturals com una realitat tan viva com les altres, evidenciant que l’ús del català en la música representa una forma vàlida i de vigència comunicativa, cada cop seran més els grups i artistes que decidiran iniciar aquest trànsit lingüístic en detriment del català. Mentre les institucions no ens protegeixi de l’agressió del mercat, ens seguirà fent falta la militància en defensa de la llengua i de la música que es fa i es desfà en aquest preciós indret de 10 milions d’habitants de la Mar Mediterrània. Feu-ho perquè ho sentiu, perquè ho creieu així, perquè és un acte d’honestedat amb vosaltres mateixos, perquè també és un acte de sinceritat amb aquest país. Músics dels Països Catalans: canteu en català, si us plau.

Fa dues setmanes ens va deixar Isabel-Clara Simó, una de les escriptores més transcendentals de la literatura catalana. Als Països Catalans, de totes les persones que s’han dedicat, i es dediquen, en aquest ofici de contar històries, ella n’ha sigut de les més prolífiques, en una quantitat de gèneres que fa feredat, i amb una intensitat argumental brillant. És una de les grans que, per la seva procedència geogràfica, s’ha convertit en autora cabdal i central d’aquest país que neix damunt l’Albera i mor a Guardamar.

En el dia del seu traspàs, alguns polítics, pocs, van dir-ne quatre coses. Al País Valencià, a Catalunya i també a les Illes. Jo no me les vaig creure gaire, sonaven a quota, a compromís d’agenda, a discurs preparat que serveix com a comodí per quan se te’n va algú popular. Vaig pensar en diversos condicionants. I si l’Isabel-Clara Simó hagués nascut a Barcelona? I si fos un home? I si hagués escrit en castellà? Hauria tingut la mateixa repercussió, la seva mort? O hi hauria hagut una escenificació més extensa de l’aflicció?

Quan el 2009 va morir Mario Benedetti, Uruguay va decretar dol nacional i va oferir a la família tots els honors per acomiadar l’escriptor, en un sentit homenatge que s’entenia com un agraïment a la seva tasca literària i humanista. D’acord que aquí no tenim cap Estat que respecti amb naturalitat la nostra llengua, ni cap institució que pugui celebrar sense estridències actes oficials de lloança als qui l’han treballat, però en un món on tot passa tan de pressa, també la memòria, Isabel-Clara Simó es mereix alguna cosa més que ser recordada en articles d’opinió.

Els Països Catalans, ben desmembrats i distanciats en la comesa de validar i defensar la seva obra cultural, aquesta vegada tampoc han estat a l’altura de les circumstàncies. Com passa sovint, oblidem que tenim al nostre voltant un tresor en forma de paraules, que explica qui som i d’on venim, que no ens fa millors que ningú, però sí que ens fa únics, i que és viu gràcies a militants de la llengua i la cultura com l’escriptora d’Alcoi. Ella va dedicar tota la seva vida a defensar la sinceritat d’aquesta llengua i l’agermanament d’aquesta terra. Siguem dignes amb Isabel-Clara Simó, perquè gràcies a ella tenim part de la dignitat que hem guanyat com a poble.