L’univers emocional escrit sota el paraigüa de la prosa poètica. Articles publicats quinzenalment a Catorze.cat.

En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.

Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure’ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.

Confinats en l’esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d’un desastre mil vegades anunciat. Fem de l’honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d’intel·ligència, una pausa, un camí.

Sòrdidament, la xeringa del passat entra a dins de la pell. M’injecta la immaterialitat del temps, fluid invisible i impalpable, que empapa les parets de les venes d’oblits i perdons, i dibuixa amb un traç fi i sinuós paisatges i rostres rere les parpelles dels meus ulls tancats. Avui fa anys que vas morir, que els funcionaris de la por van tallar-te el fil que t’unia amb aquesta vida nostra, que a vegades vivim tan intensament. Allò que ens representa, l’espai comú del que ens pertany, és una plaça on el record arma un terra que ens guarda de poder caure més avall. Hi ets tu, també, assegurant-nos que l’estrella de la lluita ens marca la llum més noble que pot irradiar qualsevol nord.

Servint-me el vi dels dies vells en una copa nova, brindem pel teu jorn i el de tots els qui avui et recorden. No caurem en el parany de convertir aquest país en una nova entitat assassina. I encara que hi ha gent, molta gent, que t’ha convertit en una reminiscència, seguim empenyent aquell pretèrit per conjugar-lo en la forma més viva del present. No sé quina mort fa més mal, Salvador. La del teu assassinat o la del doble crim de la deixadesa i la negligència de la desmemòria. El primer ens és impossible de revertir. El segon és una responsabilitat col·lectiva i panoràmica. I no podem permetre que s’evadeixi.

L’afonia de les hores no aconsegueix fer més suportable el pes de les pedres del temps. Mig segle després d’aquella anòxia, en què amb tu també marxaven milers d’éssers alats sense senda ni rumb, segueixes sent l’agulla que més es mou del rellotge de la gent que lluita. Ventilades les cambres del terror, hem construït un sostre amb l’aire transparent dels teus somnis. Viuràs en les abraçades, les carícies i els punys, en la bandera negra del meu cor. Obres la gàbia a muntanyes. No has caigut pas, Puig Antich. Salvador.

Avui fas anys i un cel de purpurina s’ha afanyat a cobrir el teu bon dia. Tinc una pressa d’ascensor per fer-te saber que t’estimo, i donar-te les gràcies, un cop més, per alimentar-me d’una manera tan humana i brutal. En tu hi pasturo tot jo; a les places del teu ventre s’hi ha fet gran el meu goig, als prats del teu raval hi ha crescut el meu cor. I espolso la mandra del matí amb l’abraçada que t’estreny més fort.

Avui fas anys i vull agrair-te la intensitat amb què mires aquesta vida, la mà estesa amb què acarones l’estrella de l’amor, i el mateix puny tancat amb què lluites per fer habitable el món. Ets el perfum dels sopars precaris del diumenge, i la manta estesa damunt del sofà cada dissabte a la nit. Un jardí somiat d’orquídies i roselles. Quines flors, les teves, que sembren la justícia i la igualtat fent de les voltes al calendari una primavera que dura tot l’any.

Avui fas anys i vull celebrar el vaivé del nostre amor, pèndol que sempre retorna, remolí de batalla que ens fa còmplices d’una alegria d’infant que no podem ni sabem dissimular. Ets un somriure de rostre sencer, rugit d’arada que prepara la terra dels meus dies, damunt dels solcs d’aquesta riba que governes. Només tinc felicitat quan et penso, i sempre guardo a les butxaques totes les lletres del nostre abecedari de cossos, de la nostra geografia particular, que és plena de versos, llum càlida i mots.

Per molts anys, amor. Alcem la copa: visca tu i els teus!

Llegeixo un poema d’Aina Torres mentre espero que la tassa se m’ompli amb el negre del cafè. Sobreïx, quasi vessa, a mi m’agrada així. L’única certesa és creure en el trasbals de les paraules. I encongeixo les espatlles després del primer glop. De cop, els versos conformen la meva petita realitat. A la cuina, totes les línies han desaparegut. Les coses conserven les formes, però els seus límits ara estan fets amb la mètrica de les paraules. Agafo la tassa; al contorn i a l’ansa hi llegeixo “viuràs eternament”. El cafè és una sopa de lletres que s’acumulen i, en negreta i desordenades, endreço tres paraules que em diuen “beu de mi”.

M’emociono tant que tinc la sensació que estic plorant. Aviat sento com em cauen les llàgrimes. I ho fan literalment: la poesia no té temps per envellir a les galtes. Pel tobogan del rostre m’hi rellisquen les lletres menudes que reboten a la taula de fusta. Quasi no fan soroll, i van caient en ordre. E. T. S. V. I. U. Busco un paper per endreçar aquesta santa confusió, per eixugar-me la humitat que m’esgarrapa i m’encarcara els genolls, però només trobo literatura. És una pertorbació, un desconcert bonic, un remolí d’amor, un somni amb carcassa d’aldarull.

Soc en una cambra que m’és familiar però no reconec. Identifico, encara, la cuina, el cafè, la tassa. Però no hi ha res que s’assembli a com era abans. En un sobresalt, el cor se’m dispara i noto el pols a les orelles. Tinc les mans tacades amb el negre de la tinta que he begut pensant que era cafè. La mateixa amb la qual procuro entendre el món. Els versos que llegia em condueixen a la sortida, a una clausura, a un final plausible. L’única certesa és creure en el sotrac de caure dins el pou empès per un poema.