L’univers emocional escrit sota el paraigüa de la prosa poètica. Articles publicats quinzenalment a Catorze.cat.

Cansat de tants de versos que no fan companyia, m’amorro a l’avantsala de la festivitat. Espriu remenava mètriques i rimes mentre esperava la seva hora greu, i jo només espero que vulguem cercar alguna cosa més que els versos per saber fer-nos costat. No és una empresa fàcil, vist el context espremut que vivim, societat anèmica de valors col·lectius, de pobles que caminen desorientats esperant el vist-i-plau del poder. Fer una cua llarga abans no s’alci la barrera del peatge, acotar el cap i accedir a l’eufòria prevista amb la qual s’acaben tots els anys.

Estimo la soledat, i no sé si ho faig per naturalesa o perquè el món m’hi ha empès. Però quan el calendari ensenya el seu final, reneix dins meu una nostàlgia estranya, records de purpurina que voleien per l’espai de la mirada. És una abraçada coral, unes ganes inexplicables de compartir el meu petit trosset de felicitat amb les persones que estimo. Aquella tonada que ens fa tancar els ulls i que demana ser cantada en plural, com si tinguéssim un sol destí, com si tinguéssim una sola veu. La pell de gallina de saber-nos junts, castell de focs de gaudir només de veure l’altre feliç.

He procurat no marejar-me gaire amb la rotació del temps. Ara, el mercadeig del retrobament no arriba mai puntual. Arriba, és clar, perquè aquesta vida no se’ns presenta lliure de contradiccions. Malgrat tot, puc obrir la porta i celebrar allò més important, allò que queda després d’un terratrèmol, després d’un vendaval. Perquè, a la fi, i una vegada més, només ens tenim a nosaltres. Tu encendràs la llar de foc mentre jo llegiré versos de Roque Dalton. S’ha acabat l’hora de les cendres per al nostre cor. Fa fred sense tu, però soc viu.

Procuro regalar-me de tant en tant un lloc per a l’avorriment. En les nostres hores d’ira, on tot passa tan de pressa i tothom va tant de bòlid, és un luxe i un privilegi tenir el temps i la voluntat de no saber ni tenir res per fer. No és tan important el fet com l’espai. És diferent avorrir-se a la cuina de casa que fer-ho en un passeig marítim o en un camí enmig de la muntanya. Com en tot, cal un criteri, i tenir en compte les conclusions.
 
Defensar l’avorriment és, d’alguna manera, defensar un món impossible. Primer caldria desentendre’l d’aquest segle XXI que enllaça amb tantes opressions com lluites hi ha. Si el treball assalariat no existís, i la nostra supervivència no se sustentés en l’intercanvi monetari, potser ja l’hauríem normalitzat. De moment, avorrir-se és una feina difícil, perquè vol dir tenir temps de fer tot allò que no té cabuda en les nostres rutines.
 
Com pensar, per exemple. En el lloc de l’avorriment s’inflen els grans interrogants d’aquesta vida, s’estimula la paciència, l’empatia i la creativitat, que s’engreixen únicament de les preguntes que un mateix es fa. El capitalisme, que ens fa moure en la immediatesa i només promociona el curt termini de totes les coses que ens poden fer gaudir, és el gran enemic de l’avorriment. Les xarxes socials, l’entreteniment digital i l’espectacle que emana d’aquest gran germà dospuntzero en són els seus nous aliats.
 
És comptar els rebots que fa una pedra a l’aigua del llac. Baixar les escales de dos en dos. Caminar per l’avinguda amb les mans a la butxaca. Sortir al balcó i recolzar els braços a la barana. Xiular la cançó que cantava la mare. Veure les pel·lícules d’un cap de setmana a la tarda. Tenir temps per a la nostàlgia. Voler un dia sencer per somiar. Al diccionari de casa, hem deixat un full en blanc allà on reposen les lletres de l’avorriment.

(Article publicat a Catorze.cat)

Arriben les dates assenyalades, aquelles que no representen cap festivitat, però que ens recorden que el rellotge de la lluita sempre marca la puntualitat de la consciència. Hem passat el dia internacional contra la violència de gènere, i a tots els homes ens interpel·la una pregunta senzilla, que ens cou a tots, i que molesta a molts: i tu, què fas per eliminar el masclisme?

A mi no em costa gens reconèixer i identificar-me com a masclista. En un context com l’actual, em sembla extremadament hipòcrita dir que no ho soc. Ens agradi més o menys, tots els homes ho som, i encara que el paper més sol·licitat sigui el de pretendre argumentar que actuem com a aliats del feminisme, la lectura més realista és que aquesta premissa s’acostuma a utilitzar com a escut blanquejador del nostre més que evident masclisme, que sovint excusem com si fos quelcom aliè a nosaltres, sigui micro o macro, més implícit o més explícit.

Soc masclista i estic en ple procés d’aprenentatge, d’autocrítica i crítica, per lluitar-hi en contra. Per deixar de ser-ho, algun dia, juntament amb tots els homes que m’envolten. Lluito en contra del meu i el seu. Negar el nostre masclisme em sembla paternalista i egoista. Acceptar-ho, com en totes les batalles, és un primer pas per conèixer la magnitud del problema, reconèixer les pròpies actituds lamentables, i censurar les que esdevenen a prop meu.

Sí, m’hi comprometo. Revisaré cadascuna de les meves actituds masclistes, prendré consciència que cal eliminar-les del meu entorn professional i emocional, perquè alimenten la violència real i simbòlica cap a les dones. No vull ser-ne còmplice mai més.

(Article publicat a Catorze.cat)

Tinc un sofà estampat amb colors verds i vermells que m’aguanta el pes dels dies que, a dins del meu cos, no m’hi cap més cansament. És una petita alegria, que dura el temps de cocció del bròquil, o l’espera de dur a ebullició una olla plena d’aigua. És una alegria de casa, d’aquelles que no desencadenen gaire eufòria, però que se celebren amb dues copes ben plenes de vi. És l’estona de no pensar en res gaire concret, o de pensar en les coses més profundes d’aquesta vida. Tot depèn de si el vi va abans o després.

Vindrà l’alegria i no estaré sola. Joana Raspall la defensava com es defensa la poesia o la cançó. L’alegria com a escut i eina col·lectiva, com ho són els versos i les melodies que, al cap i a la fi, s’escriuen i es canten per ser compartides. No en va l’alegria és una font sense aigua per a la inspiració. És curiós, però és així. Per cada creació que neix d’una alegria, en surten deu que claven les seves arrels en la tristesa. Necessitem compartir el gran desplegament d’emocions que sentim, però potser les positives menys, perquè quan som fora del pou no valorem tant ni de la mateixa manera la companyia.

Tanmateix, la necessitem. Jo hi fonamento l’autoestima, i sempre recordo que quan rebo un somriure, també somric. L’alegria és el pal de paller de les sobiranies, és un tresor sense embolcallar que tots portem a dins i l’encomanem com un virus que ataca els poders i les pors. I si sents que aquesta és una guerra que et queda lluny, m’és ben igual. No la perdis ni et perdis gaire en laberints fent revolts per trobar-la. Posa’t un podcast de l’Eugenio, o llegeix propaganda electoral. Fes com Vinyoli: inventa’t l’alegria.

(Article publicat a Catorze.cat)