L’univers emocional escrit sota el paraigüa de la prosa poètica. Articles publicats quinzenalment a Catorze.cat.

Quan vaig arribar a l’institut, recordo que tothom em mirava. Cridava l’atenció que tingués una estatura tan limitada, hi havia qui només insinuava una rialla per sota del nas, i hi havia qui directament, i sense coneixe’m, m’insultava i intentava fer alguna gràcia, amb més o menys fortuna, per ridiculitzar-me. Gràcies a la sort, o a ves a saber què, totes aquestes coses mai no m’han interessat gaire. Vull dir que mai no hi he parat gaire atenció. Quan tenia tretze anys i no arribava al metre quaranta, tampoc. Més aviat que tard vaig trobar un aliat natural en la ironia i en el què-hi-farem, i vaig tenir la immensa gratitud d’envoltar-me de persones bellíssimes que valoraven més la meva alegria que els meus centímetres.

Quan et trobes en aquesta tessitura abans de començar un procés de maduració, o en el punt de partida de l’adolescència, necessàriament la teva vida s’atura, i també plores i et preguntes què carai li passa a aquest món, tan cruel, i tan simple, i tan de la llei del més fort. Vaig desenvolupar atacs paral·lels al sarcasme que rebia i, amb molta paciència, sense tampoc preocupar-me més del compte, aquells que primer m’insultaven i se’n reien, després s’acostaven a mi, perquè jo ho compartia tot: et puc explicar això que no has entès, però no puc demanar-li a ningú que em doni els vint centímetres més que a tu t’agradaria que jo tingués.

Mai vaig ser dels més forts, per això no insinuava mai el joc de l’amenaça física. Mai vaig tenir l’envergadura necessària per jugar a hoquei patins, per això hi havia entrenadors que no em feien sortir a la pista ni un minut. Mai vaig destacar físicament, sempre passava desapercebut, per això vaig començar a llegir poesia, com qui passa en silenci pels carrers d’extraradi i no vol molestar. Mai vaig voler cridar l’atenció, per això trobava un idioma en la guitarra i una barraca en les cançons. I la veritat és que mai res de tot això no em va fer més petit ni més feble. Ho entenia així. Sabia que aquest món està fet per a les persones altes. I amb l’assumpció de la realitat, em deia a mi mateix: ja creixeré quan a mi em doni la gana.

Aquesta va ser la meva bona confitura. Ser honest amb qui et vol veure com un igual. Ser indiferent amb qui t’intoxica. Tot i que, amb els anys, vaig aprendre que la confrontació no ha de ser necessàriament física, i que hi ha moltes batalles que quan les guanyes en el camp de les idees, després també les guanyes en els camps de pedra i terra. Avui, que la vellesa encara no m’esgarrapa els centímetres, soc feliç amb el meu metre i cinquanta-nou. Sí, encara hi ha gent que se’n riu, fins i tot d’aquells que en diríem “dels nostres”. Jo segur que estic més tranquil quan vull parlar d’igualtat. Quan arribo a un concert sempre hi ha algú que em diu “m’havien dit que eres baix, però no m’imaginava que ho series tant”. I jo, que ja he après com funciona més o menys tot, li contesto: clar, per això el meu nom surt tan petit al cartell. Tensió ambiental. Tres punts suspensius. I el pitjor verí.

Com un conte curt d’Anna Murià, els dies es fonen a negre cada cop més ràpid. I m’atraca una sobtada alegria quan la foscor de les nou del vespre passa com un tanc per damunt meu. Hi ha una espècie de nostàlgia en aquesta foscor, no la sé explicar gaire, és quelcom que m’acull com els braços d’una persona estimada. Des de petit que ho he notat sempre així. Els diumenges fins i tot guanyava la tristesa de saber que el temps de les rutines del cap de setmana ja s’havia acabat, i aquest moment, un cop entrava la tardor al calendari, el tinc gravat a la memòria en molts diumenges amb el meu pare i la meva mare anant a veure aparadors de concessionaris de cotxes, valorant els models que els agradaria haver-se comprat amb converses alegres, plenes de bromes i impossibles, somnis de classe treballadora enmig d’un polígon industrial. Sempre era fosc, i la llum d’algun fanal, una mica blanca, una mica taronja, aclaria aquell passeig divertit i estrany, abans de tornar cap a casa i sopar pa amb tomàquet, que és de les coses que fa menys mandra de cuinar un diumenge de finals de setembre a l’hora de sopar.

Ja gairebé ningú no se’n recorda d’Anna Murià. Els vespres de tardor també són un exili. Menys traumàtic i dolorós, ja ho sé, només faltaria. Aquesta nostàlgia que tampoc no sé si vull compartir em serveix per escriure. Em retrobo a mi mateix en una cambra d’hospitalitat que tinc guardada en algun lloc del cervell. És una solitud necessària i volguda, a vegades costosa, com els geranis que tenim a la finestra de l’habitació. A tots ens agrada que floreixin, però de tant en tant hem de pensar en regar-los. Perquè aquí hi plou poc, però carai, quan plou! Aquella olor de carrers i arbres banyats forma part d’aquesta construcció del meu record nostàlgic. Per això m’agraden els dies curts. Perquè em fan mirar cap endins, perquè em donen el temps per qüestionar-me, i la poca llum necessària per veure-hi amb alguna cosa més que amb els ulls. Jo, que sempre dubto, vaig llegir Anna Murià un diumenge al vespre d’una tardor d’ara fa uns quants anys. Aquell dia, tenia damunt la taula una lectura obligatòria i un llibre d’ella, que vaig obrir. I no em vaig equivocar. L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta. La tardor serà sempre el meu estiu.

El Pinós és un municipi de les Valls del Vinalopó on viuen gairebé vuit mil persones. Una plana ampla, de terres eixutes, vinyes i oliveres que guarda la frontera del nostre oest més meridional. El vaig conèixer aquí, ja fa una bona pila d’anys, en aquesta nostrada costum de pobles mediterranis de celebrar la festa abans que sigui oficial. Una setmana abans de la fira, era una nit de juliol, Miquel Mira em va rebre a la plaça del mercat. No el coneixia, no l’havia vist mai. De fet, jo era la primera vegada que sortia a sopar al Pinós, i anava de bòlit perseguint la meva companya, que parlava amb tothom i mirava d’agilitzar totes les presentacions.

Ell va obrir-se camí d’entre els veïns, va separar-me de la resta agafant-me del braç, i va dir-me, amb veu de barranc: “Jo sóc un dels teus”. Darrere un somriure de cortesia, mig de la sorpresa, mig dels nervis, amb una veu de cantautor tímid i amb les mateixes paraules, li vaig contestar. I ell va replicar-me. “No oblidis que aquest és el lloc més occidental del país on es parla català”. Aquella nit vam brindar amb cançons i cassalla, no vam deixar dret cap dels pals per on s’aguanta el poder, i va ser tan natural i directe que des d’aleshores he desitjat trobar un Miquel Mira a tots els pobles on he arribat per primera vegada.

Avui m’ha arribat la notícia colpidora de la seva mort. Dissabte, després d’una malaltia que l’havia afeblit durant els darrers mesos, posava punt i final a una vida que va dedicar, en gran mesura, a l’honestedat i a la sinceritat. Avui no és fàcil pensar d’una determinada manera a l’interior d’Alacant, allà on la geografia i la història han volgut que les valls d’un riu que duu poca aigua parlin la mateixa llengua que es parla a Ciutadella o a Ripoll. Encara era més difícil fer-ho fa quaranta anys. I ell ho va tenir sempre clar. Per la llengua, pel país, per la dignitat democràtica i per les sobiranies compartides. Avui jo no volia parlar de la mort, però la malparida arriba quan arriba.

Miquel Mira va fer-me sentir còmode el dia que ens vam conèixer. Va voler fer-me saber, de seguida que em va veure, que El Pinós també era casa meva, volia que no en tingués cap dubte, i el so dels vasos mig plens de cassalla fent txin-txin em retorna a les orelles quan penso en ell i en aquella primera nit al poble que més m’estimo de les Valls del Vinalopó. Que aquestes siguin paraules que ens serveixin per recordar-lo alegrement, i que serveixin d’homenatge, també, per a totes aquelles persones atentes i curoses que s’ocupen i es preocupen per fer-nos sentir a gust. A partir d’aquella nit, sempre ho he tingut clar: del Pinós a Maó i de Salses a Guardamar.