Enguany col·laboro al disc de La Marató de TV3, amb aquesta adaptació en català de la mítica cançó italiana Il mondo, del cantautor Jimmy Fontana. I ho faig amb una companyia preciosa, una mescla increïble d’arrels, terra i textures: els i les acordionistes de l’Escola Folk del Pirineu i el grup vocal Ol’green. Estic molt emocionat! ☺️♥️

El món volta
i ni un moment pot aturar-se.
La nit ja mor i el cel s’aixeca
i un nou dia vindrà.

L’habitació s’omplia d’aquella llum freda de fluorescent que no agrada a ningú però que és a tot arreu. Com totes les coses objectivament lletges. Al sostre del passadís hi havia una làmpada allargada cada cinc passes, les havia comptat amb neguit mentre ella feia veure que descansava. La porta semioberta convidava que tota aquella claror tènue entrés, i a ell el posava encara més nerviós. Sortia i treia el cap pel bastiment i tornava a entrar i s’asseia a la butaca i li agafava la mà i esperava que arribés aquella famosa estona curta. Era la primera vegada i notava que la seva companya estava molt més tranquil·la. Ell li deia que respirés bé, com li havien ensenyat a aquelles classes que no servien per a res. O això pensava. Ella l’escoltava amb presses, tancava els ulls i abans no acabés la frase ja li havia dit que callés. De seguida es disculpava, li tornava a donar la mà i li deia que ho estava fent tan bé, que era la millor persona que havia conegut, i que era allà per acompanyar-la i cuidar-la, que si parlava més del compte era perquè estava inquiet, impacient, impressionat, excitat, irritat. S’excusava per alguns adjectius, i tota la seva pell feia mudança en una gran font d’aigua salada empesa per l’estrès.
 
Que fantasiosa, la vida. A punt d’esclatar, la mare que encara no ho era consolava el futur pare. No passa res i estreny-me més fort la mà, que n’arriba una altra i això jo no m’ho havia imaginat. Ell feia tot el que li deia, van entrar les infermeres i amb aquella mirada de seguida va entendre que feia més nosa que servei. Acostumat a ser sempre el protagonista, ara li tocava rebre ordres i quedar-se en l’últim pla, per quan ella el reclamés, si és que se’n recordava. Va tenir uns minuts per assimilar-ho de forma molt ràpida, li va penetrar al cap quasi com una sinopsi, o un espòiler del que vindria. No passa res, va dir-se, i posant-se la bata, el gorro i la mascareta en una cambra blanca i verda, va entendre que s’havia passat tota la vida volent ser el centre d’atenció de massa gent.
 
Va entrar al quiròfan plorant com una magdalena, i se la va trobar empenyent, amb un gest a mig camí del desfici i el dolor. Ella va tenir temps de besar-li la mà, de mirar-li els ulls i dir-li que no plorés, i ell va saber que aquell moment els canviaria la vida per sempre més. Va ser molt ràpid, i de seguida van sentir un plor prim com un filferro o un fil de cosir. Van intuir una veu inquieta, i ell la va besar al front, agafant-li la mà com se l’agafen els adolescents, enllaçaven els polzes i coincidien els palmells. Ho has fet tan bé, però tan bé! Les infermeres s’havien endut la nena, havia nascut d’hora i necessitava passar un moment lluny. Observant aquella mirada perduda des de la distància, entre els metres del quiròfan i els vidres borrosos de la incubadora, una de les professionals li preguntà si volia anar a conèixer la seva filla. I mentre la metgessa cosia la seva companya, ell digué en veu alta que ja la coneixeria després. Que ja la coneixerien junts.

Quan en Quim tenia disset anys van començar a presentar-se-li unes ganes intenses de tocar la guitarra. Estava acabant el segon curs de batxillerat i l’acostament al mes de juny prometia ser tranquil, amb totes les matèries aprovades i una nota de tall molt assequible per entrar a la universitat i posar en pràctica el somni de les belles arts. En un viatge a la ciutat amb la Faura, la seva millor amiga, van baixar del tren a la plaça gran i buscaren directament, rambla avall, el carrer Tallers. Van entrar en una botiga d’instruments musicals que ella ja coneixia i, després de saludar l’home amb barba que hi havia darrere el taulell, ella va explicar que necessitaven una guitarra clàssica, que en Quim volia començar a aprendre a tocar-la. I en qüestió de deu minuts ja havien triat el model, la funda, l’afinador i un joc de cordes, per si de cas, que la Faura sempre deia que quan es comença a tocar la guitarra se’n trenquen moltes, de cordes. Darrere d’un somriure més gros que l’instrument, en Quim va treure de la seva butxaca un feix de bitllets molt mal plegats i arrugats, per pagar amb tota l’alegria dels disset anys i ser tan feliç com no recordava haver sigut mai abans.

Aquell mateix vespre, ja al poble, ella va passar-se quatre hores ensenyant-li tots els acords i ritmes que coneixia, sense adonar-se que ja s’havia fet de nit. Bona nit i gràcies, demà tornarem a quedar, d’acord? I ell seguia tocant allò que trobava tan preciós i que tenia a les seves mans maldestres. Provava el sol major, el do, el mi… I, de sobte, clac! Ostres! La quarta corda s’havia trencat sense avisar. Va buscar la capseta del joc sencer que havien comprat, volia provar de canviar-la, però no entenia com s’havia de posar, el niló se li esmunyia entre els dits suats, i al final va desistir. La Faura ja m’ho arreglarà, va pensar. Al llit, empenyia el temps del rellotge estrenyent els ulls, que arribi demà, que arribi demà.

I va arribar. Després d’un esmorzar molt relatiu, discutit per la mare i qüestionat pel pare, deixant el got de llet a mig beure i el paquet de cereals intacte al marbre, va agafar la funda amb la guitarra a dins, va baixar les escales i va creuar mig poble. Ring-ring! Però no va contestar ningú. Mai més contestaria ningú. Enmig d’un silenci que pesava una amistat sencera, en Quim va tornar cap a casa amb les passes més lentes del món. Buscava les cantonades, s’enganxava a les parets, evitava les places. Va deixar el camí marcat per les gotes profundes de les llàgrimes. A l’habitació, va posar la guitarra damunt del llit. A partir d’aquell moment, faria un acte de memòria permanent: per sempre més, tocaria aquella guitarra sense la corda que hi faltava.