8è disc de Cesk Freixas: cap a les arrels de la cançó.

Com bé sabeu, la crisi global de la COVID-19 ens ha obligat a molts músics a suspendre i ajornar la nostra activitat damunt dels escenaris, fet que anul·la la nostra economia i la nostra principal font d’ingressos: els concerts. És per aquest motiu que us torno a demanar la vostra col·laboració.

El meu 8è treball discogràfic serà un retorn a les arrels i a l’essència de la cançó d’autor i de protesta. Fa mesos que hi estem treballant amb en Victor Nin i aquest estiu l’enregistrarem a Barcelona.

M’ajudes a fer-lo possible?

Des de l’inici del confinament per la pandèmia de la COVID-19, cada dia (més o menys a les 19.00 hores del vespre) penjo a Youtube i a Instagram una versió. Algunes tenen a veure amb la meva adolescència, d’altres són importants perquè representen l’essència del que sempre he pensat que ha de ser la cançó d’autor. Sigui com sigui, són cançons especials que em ve molt de gust de compartir amb tots vosaltres. Podeu accedir-hi des d’aquesta llista de reproducció que us deixo tot seguit, entrant al meu canal de Youtube o al meu perfil d’Instagram.

El pot del gel per tenir cura de la higiene de les mans s’ha convertit en el símbol d’aquestes cançons de confinament. Primer l’utilitzava estrictament per un tema pràctic: no tenia peu de micro i era l’únic element que em quedava a mida per poder enregistrar bé la guitarra i la veu. A dia d’avui, és més un símbol que cap altra cosa. Moltes gràcies per acompanyar-me.

Tot s’atura quan un abisme apareix a la nostra carretera. Anàvem tan ràpid que no vam veure’l, ni tan sols el vam intuir. Les veus llunyanes que ens n’alertaven ressonaven a les nostres valls, però vam pensar que eren molt enllà, que era exagerat preveure tot allò que ara precisem. Uns bons frens, pneumàtics poc gastats, i paracaigudes per a tothom.

Tot satura en el moment de la caiguda. És tard per pensar en les precaucions que no hem pres quan el futur és a sota teu en forma d’un terra dur. Una realitat que ens empeny, tossuda, no a aprendre a volar, que d’això no en sabrem mai, sinó a saber caure de la millor manera possible. Hi ha algú a baix? Ens farem mal? Queden matalassos? Estan gaire inflats?

Tot s’atura en aquesta dialèctica de la guerra. No entenc algunes de les seves paraules, i m’esquitxen com l’oli calent les proclames bel·licistes. Ens calen persones que treballin en l’àmbit sanitari, totes, i ens sobren tots els militars i els soldats. Volem que invertiu molt més en les estructures de la sanitat pública. Nosaltres ho seguirem defensant. Aquests són els nostres frens, els nostres pneumàtics, els nostres paracaigudes. I, si caiem, que a sota hi trobem matalassos.

En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.

Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure’ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.

Confinats en l’esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d’un desastre mil vegades anunciat. Fem de l’honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d’intel·ligència, una pausa, un camí.