Fa dues setmanes ens va deixar Isabel-Clara Simó, una de les escriptores més transcendentals de la literatura catalana. Als Països Catalans, de totes les persones que s’han dedicat, i es dediquen, en aquest ofici de contar històries, ella n’ha sigut de les més prolífiques, en una quantitat de gèneres que fa feredat, i amb una intensitat argumental brillant. És una de les grans que, per la seva procedència geogràfica, s’ha convertit en autora cabdal i central d’aquest país que neix damunt l’Albera i mor a Guardamar.

En el dia del seu traspàs, alguns polítics, pocs, van dir-ne quatre coses. Al País Valencià, a Catalunya i també a les Illes. Jo no me les vaig creure gaire, sonaven a quota, a compromís d’agenda, a discurs preparat que serveix com a comodí per quan se te’n va algú popular. Vaig pensar en diversos condicionants. I si l’Isabel-Clara Simó hagués nascut a Barcelona? I si fos un home? I si hagués escrit en castellà? Hauria tingut la mateixa repercussió, la seva mort? O hi hauria hagut una escenificació més extensa de l’aflicció?

Quan el 2009 va morir Mario Benedetti, Uruguay va decretar dol nacional i va oferir a la família tots els honors per acomiadar l’escriptor, en un sentit homenatge que s’entenia com un agraïment a la seva tasca literària i humanista. D’acord que aquí no tenim cap Estat que respecti amb naturalitat la nostra llengua, ni cap institució que pugui celebrar sense estridències actes oficials de lloança als qui l’han treballat, però en un món on tot passa tan de pressa, també la memòria, Isabel-Clara Simó es mereix alguna cosa més que ser recordada en articles d’opinió.

Els Països Catalans, ben desmembrats i distanciats en la comesa de validar i defensar la seva obra cultural, aquesta vegada tampoc han estat a l’altura de les circumstàncies. Com passa sovint, oblidem que tenim al nostre voltant un tresor en forma de paraules, que explica qui som i d’on venim, que no ens fa millors que ningú, però sí que ens fa únics, i que és viu gràcies a militants de la llengua i la cultura com l’escriptora d’Alcoi. Ella va dedicar tota la seva vida a defensar la sinceritat d’aquesta llengua i l’agermanament d’aquesta terra. Siguem dignes amb Isabel-Clara Simó, perquè gràcies a ella tenim part de la dignitat que hem guanyat com a poble.

Bon dijous a tothom! Com bé sabeu, fa uns dies vam estrenar una nova versió de La petita rambla del Poble Sec, aquesta vegada reformulada amb arranjaments i producció nova, amb una secció de vents que li dóna energia i alegria renovada, i amb la col·laboració preciosa de l’Alguer Miquel, cantant de Txarango i un molt bon amic que ha volgut celebrar amb mi aquest desè aniversari de la cançó.

El temps passa ràpid i a vegades no tenim temps per a fer balanç. Aquesta cançó m’ha donat moltes alegries, també algunes penes, no ho amagaré. Però per a mi és molt especial i, tot i que, a nivell d’estètica musical, no és la més representativa del meu repertori, m’ha obert moltes portes per conèixer millor aquest bonic ofici de fer cançons i cantar-les. Gràcies per estimar-vos-la tant. De tot cor!

Llegeixo un poema d’Aina Torres mentre espero que la tassa se m’ompli amb el negre del cafè. Sobreïx, quasi vessa, a mi m’agrada així. L’única certesa és creure en el trasbals de les paraules. I encongeixo les espatlles després del primer glop. De cop, els versos conformen la meva petita realitat. A la cuina, totes les línies han desaparegut. Les coses conserven les formes, però els seus límits ara estan fets amb la mètrica de les paraules. Agafo la tassa; al contorn i a l’ansa hi llegeixo “viuràs eternament”. El cafè és una sopa de lletres que s’acumulen i, en negreta i desordenades, endreço tres paraules que em diuen “beu de mi”.

M’emociono tant que tinc la sensació que estic plorant. Aviat sento com em cauen les llàgrimes. I ho fan literalment: la poesia no té temps per envellir a les galtes. Pel tobogan del rostre m’hi rellisquen les lletres menudes que reboten a la taula de fusta. Quasi no fan soroll, i van caient en ordre. E. T. S. V. I. U. Busco un paper per endreçar aquesta santa confusió, per eixugar-me la humitat que m’esgarrapa i m’encarcara els genolls, però només trobo literatura. És una pertorbació, un desconcert bonic, un remolí d’amor, un somni amb carcassa d’aldarull.

Soc en una cambra que m’és familiar però no reconec. Identifico, encara, la cuina, el cafè, la tassa. Però no hi ha res que s’assembli a com era abans. En un sobresalt, el cor se’m dispara i noto el pols a les orelles. Tinc les mans tacades amb el negre de la tinta que he begut pensant que era cafè. La mateixa amb la qual procuro entendre el món. Els versos que llegia em condueixen a la sortida, a una clausura, a un final plausible. L’única certesa és creure en el sotrac de caure dins el pou empès per un poema.

Benvolguts, benvolgudes: aquests dies es troben en marxa els dos premis de la música en català. Avui us vull dir que he passat a la final del Premi Disc Català de l’Any, que organitza Radio Nacional de España (RNE) i la seva filial catalana, Ràdio 4! Estic sorprès i content a parts iguals: sóc un dels 10 finalistes…! Em doneu un cop de mà? Voleu votar-me amb el disc Festa Major? Gràcies! 🤗🎶❤️

Pots votar-me en aquest enllaç: http://www.rtve.es/radio/20200204/ja-tenim-finalistes-del-premi-disc-catala-lany-2019/1998900.shtml