Als anys seixanta, alguns autors de la cançó italiana van fer fortuna a Catalunya. És el cas d’Enrico Sbriccoli, conegut com a Jimmy Fontana. Els seus èxits van tenir tanta repercussió a casa nostra que fins i tot en va enregistrar alguns en català. La seva cançó més famosa, “Il mondo”, es va convertir en “El món”. El cantautor Cesk Freixas s’ha encarregat d’actualitzar aquesta tema, amb l’ajuda dels espectaculars acordionistes de l’Escola Folk del Pirineu i el jove grup vocal barceloní Ol’Green, que donen força coral a la cançó. La presència dels acordions en el disc, en clau d’artistes (no únicament d’intèrprets), vol reconèixer el valor d’aquells acordionistes que, com Ventura Llebot (a la Vall Fosca) i altres com ell, feien possible amb aquest instrument la única manera de viure la musica i la festa al Pirineu. La lletra recorda que el món sempre gira, que el temps no s’atura, i que allò que ahir feia patir algun dia deixarà de preocupar-nos. Perquè sempre s’acosta un nou dia.

Enguany, tinc la sort de col·laborar al Disc de La Marató de TV3. El meu pare va morir fa 3 anys a causa d’una Macroglobulinèmia de Waldenström, una malaltia minoritària que tractarà aquesta edició La Marató. Una de les cançons que més li agradaven era aquesta. Imagineu-vos com d’emocionant és per a mi.

Ell era molt petit i els seus pares van voler que els acompanyés a Barcelona. Allà és on passen les coses importants, es deia, i va acceptar de seguida, sense pensar-s’ho gaire. La veritat és que amb dotze anys tampoc tenia el poder de dur-los la contrària i guanyar, i anar a la ciutat li va semblar una idea força més interessant que el tedi de la soledat amb l’oncle i el silenci del poble d’un diumenge a la tarda.

A cinquena fila els esperaven tres cadires de fusta, nues, amb els números marcats a foc als respatllers. Set, nou i onze. Va asseure’s en la darrera, els pares eren l’un al costat de l’altre i ell quedava lleugerament centrat. Quan va sortir l’artista a l’escenari, se’l va mirar amb cara de a veure què ens tocarà aquest ara. I no van passar ni dues cançons que ja plorava amb tot el desconsol de la nostàlgia, de l’amor, de les ruptures, de la felicitat, de tot i de res a la vegada. S’abraçava amb la mare i sanglotava, i el pare somreia ufanós, celebrant la sensibilitat del seu fill.

Però ell se sentia observat, i a mesura que anaven passant les cançons va anar empassant-se aquell plor. Se li havia instal·lat una capa de rubor a l’esquena que l’amarava de dalt a baix, com un vestit llarg que li pesava, d’una vergonya llarga i fonda com també ho era el sentiment d’aquelles cançons. Si reprimir una llàgrima li costava, imagineu-vos com li costava reprimir-ne mil. I a poc a poc va deixar d’escoltar aquella veu encisadora, fixant-se en les cares desconegudes que, d’entre el públic, l’aguaitaven com caçadors, amb els fronts arrufats i les comissures encorbades.

Va passar-se la resta del concert quiet, mirant de reüll i evitant de totes totes escoltar res més del que deia aquell senyor damunt de l’escenari. Quan va acabar i més o menys tothom va haver sortit cap al carrer, el pare li va preguntar, encara asseguts a les cadires, per què estava tan seriós. Ell, mirant la mare, buscant la complicitat abans de la resposta, li va dir: totes aquestes persones havien vingut a escoltar les cançons; jo hi era per sentir-les, i no m’han deixat.

(Article publicat a Catorze.cat)

Feia pocs anys que el pare gaudia, per dir-ho d’alguna manera, d’aquella jubilació precària que tenen els autònoms. No va tenir gaire temps per fer res de l’altre món, i al taller de fusteria, ple de taulons, serres i martells, en aquell prestatge minúscul del costat de les finestres, hi va quedar un rellotge aturat. Mai més ningú no li va tornar a posar piles, i es va anar omplint de la pols que voleiava i que trobava el seu lloc abrigant-ho tot com un llençol blanc. Quan va morir, davant del llit, quasi tocant els seus peus, hi érem la mare i els germans, abraçant-nos i mirant-lo. Vam notar com, a poc a poc, deixava de respirar, i aquells espasmes d’un cos que no troba la manera de funcionar em van fer plorar durant molts mesos seguits. Alguna nit, quan tanco els ulls, encara ho veig com si fos una pel·lícula. I sovint torno a plorar, però ara ja sé com habitar aquest buit, com transformar aquesta pena.

No sé si vam ser en el lloc correcte, si ell ens va notar, si allò era el que havíem de fer. Jo sempre he pensat que sí, que quan el camí ple de pedres d’una malaltia terminal marca d’una manera tan salvatge l’agenda, el millor que es pot fer és aprendre a caure junts. I que la baixada sense frens ja ens ensenyarà a curar-nos, a saber agrair tots els “em sap greu” que fan tanta ràbia quan les persones que ens envolten tampoc saben què dir. El meu pare va morir exactament quan les agulles del rellotge de paret de l’hospital marcaven els mateixos números que el rellotge aturat de la seva fusteria. Li vaig tancar els ulls amb el palmell de la mà i el vaig besar al front, desitjant-li que descansés, per fi, allà on fos, si és que ja era en algun lloc. Tres quarts de quatre de la tarda. La casualitat va voler que un mes després, la meva filla naixés, també, a aquesta mateixa hora.

(Article publicat a Catorze.cat)

Bon inici de setmana a tothom! Després d’unes setmanes una mica allunyats dels escenaris, aquest divendres tornarem a desplegar la nostra Festa Major damunt d’un cadafal! Us esperem, a partir de les 20.00 hores del vespre, a la Casa Orlandai de Barcelona (Carrer de Jaume Piquet, 23). Amb l’entrada gratuïta (!), celebrarem l’oci, la cultura i la diversitat en un acte organitzat pels amics de l’Ateneu Divers – Grup Caliu. Us hi esperem!