Comencem a enfilar les darreres setmanes d’aquest 2019, i avui vull compartir amb vosaltres el que seran els nostres tres darrers concerts de l’any. La setmana que ve acomiadarem un 2019 que ha sigut preciós, ens ha portat a molts indrets del país i ens ha donat la oportunitat de conèixer a persones increïbles. La setmana que ve tancarem un any que recordarem per sempre més, i ho farem a València (dijous 5 de desembre, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània), a Porqueres (divendres 6 de desembre, al Centre Cívic) i a Lleida (diumenge 8 de desembre, al Cafè del Teatre). Podeu veure’n més informació i comprar les entrades a la nostra agenda. Moltes gràcies!

Com un conte curt d’Anna Murià, els dies es fonen a negre cada cop més ràpid. I m’atraca una sobtada alegria quan la foscor de les nou del vespre passa com un tanc per damunt meu. Hi ha una espècie de nostàlgia en aquesta foscor, no la sé explicar gaire, és quelcom que m’acull com els braços d’una persona estimada. Des de petit que ho he notat sempre així. Els diumenges fins i tot guanyava la tristesa de saber que el temps de les rutines del cap de setmana ja s’havia acabat, i aquest moment, un cop entrava la tardor al calendari, el tinc gravat a la memòria en molts diumenges amb el meu pare i la meva mare anant a veure aparadors de concessionaris de cotxes, valorant els models que els agradaria haver-se comprat amb converses alegres, plenes de bromes i impossibles, somnis de classe treballadora enmig d’un polígon industrial. Sempre era fosc, i la llum d’algun fanal, una mica blanca, una mica taronja, aclaria aquell passeig divertit i estrany, abans de tornar cap a casa i sopar pa amb tomàquet, que és de les coses que fa menys mandra de cuinar un diumenge de finals de setembre a l’hora de sopar.

Ja gairebé ningú no se’n recorda d’Anna Murià. Els vespres de tardor també són un exili. Menys traumàtic i dolorós, ja ho sé, només faltaria. Aquesta nostàlgia que tampoc no sé si vull compartir em serveix per escriure. Em retrobo a mi mateix en una cambra d’hospitalitat que tinc guardada en algun lloc del cervell. És una solitud necessària i volguda, a vegades costosa, com els geranis que tenim a la finestra de l’habitació. A tots ens agrada que floreixin, però de tant en tant hem de pensar en regar-los. Perquè aquí hi plou poc, però carai, quan plou! Aquella olor de carrers i arbres banyats forma part d’aquesta construcció del meu record nostàlgic. Per això m’agraden els dies curts. Perquè em fan mirar cap endins, perquè em donen el temps per qüestionar-me, i la poca llum necessària per veure-hi amb alguna cosa més que amb els ulls. Jo, que sempre dubto, vaig llegir Anna Murià un diumenge al vespre d’una tardor d’ara fa uns quants anys. Aquell dia, tenia damunt la taula una lectura obligatòria i un llibre d’ella, que vaig obrir. I no em vaig equivocar. L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta. La tardor serà sempre el meu estiu.

El Pinós és un municipi de les Valls del Vinalopó on viuen gairebé vuit mil persones. Una plana ampla, de terres eixutes, vinyes i oliveres que guarda la frontera del nostre oest més meridional. El vaig conèixer aquí, ja fa una bona pila d’anys, en aquesta nostrada costum de pobles mediterranis de celebrar la festa abans que sigui oficial. Una setmana abans de la fira, era una nit de juliol, Miquel Mira em va rebre a la plaça del mercat. No el coneixia, no l’havia vist mai. De fet, jo era la primera vegada que sortia a sopar al Pinós, i anava de bòlit perseguint la meva companya, que parlava amb tothom i mirava d’agilitzar totes les presentacions.

Ell va obrir-se camí d’entre els veïns, va separar-me de la resta agafant-me del braç, i va dir-me, amb veu de barranc: “Jo sóc un dels teus”. Darrere un somriure de cortesia, mig de la sorpresa, mig dels nervis, amb una veu de cantautor tímid i amb les mateixes paraules, li vaig contestar. I ell va replicar-me. “No oblidis que aquest és el lloc més occidental del país on es parla català”. Aquella nit vam brindar amb cançons i cassalla, no vam deixar dret cap dels pals per on s’aguanta el poder, i va ser tan natural i directe que des d’aleshores he desitjat trobar un Miquel Mira a tots els pobles on he arribat per primera vegada.

Avui m’ha arribat la notícia colpidora de la seva mort. Dissabte, després d’una malaltia que l’havia afeblit durant els darrers mesos, posava punt i final a una vida que va dedicar, en gran mesura, a l’honestedat i a la sinceritat. Avui no és fàcil pensar d’una determinada manera a l’interior d’Alacant, allà on la geografia i la història han volgut que les valls d’un riu que duu poca aigua parlin la mateixa llengua que es parla a Ciutadella o a Ripoll. Encara era més difícil fer-ho fa quaranta anys. I ell ho va tenir sempre clar. Per la llengua, pel país, per la dignitat democràtica i per les sobiranies compartides. Avui jo no volia parlar de la mort, però la malparida arriba quan arriba.

Miquel Mira va fer-me sentir còmode el dia que ens vam conèixer. Va voler fer-me saber, de seguida que em va veure, que El Pinós també era casa meva, volia que no en tingués cap dubte, i el so dels vasos mig plens de cassalla fent txin-txin em retorna a les orelles quan penso en ell i en aquella primera nit al poble que més m’estimo de les Valls del Vinalopó. Que aquestes siguin paraules que ens serveixin per recordar-lo alegrement, i que serveixin d’homenatge, també, per a totes aquelles persones atentes i curoses que s’ocupen i es preocupen per fer-nos sentir a gust. A partir d’aquella nit, sempre ho he tingut clar: del Pinós a Maó i de Salses a Guardamar.

Va alçar-se del llit d’una revolada. Gairebé va notar com perdia el món de vista. Durant uns segons va necessitar quedar-se quiet, fixar la mirada en un punt concret i esperar que el vaivé d’aquell mareig absurd parés. El rastre dels llençols rebregats a l’altre costat del llit delatava que la Marta ja feia estona que havia marxat a treballar. El petit era a la seva habitació, i ell hi va entrar per despertar-lo. Tot eren mandres i presses, una mala combinació quan encara no li tens preses les mides a la rutina. Aquesta samarreta no la vull, les sabates noves em fan mal, no vull que em pentinis tu, no m’agrada gens l’esmorzar. Una lletania de nos que l’anava carregant d’aquell combustible inflamable que et fa moure més nerviós. A empentes i rodolons, posant el fre i evitant el segon cafè, van sortir de casa ben justos de temps. 

Aquí caic i allà m’aixeco. A la ràdio sonaven els senyals horaris de les nou, va aparcar el cotxe en doble fila, va posar els quatre intermitents i, entre les queixes de segona instància del fill, va treure’l de la cadireta. Agafant tots els complements, va carregar-se’l al coll. No s’havia deixat res, tot era al seu lloc i la llista mental havia funcionat. Se sentia alleujat, però la porta era allà, per traspassar-la. Van entrar-hi junts i en va sortir sol. La professora que els va rebre no va saber quines eren les llàgrimes més grosses, si les del pare o les del fill. Llàgrimes fondes, salades i tristes del primer dia d’escola.