Quan algú ha assistit a un acte cultural, un cop ja s’ha acabat, i amb una alta probabilitat, la primera pregunta que li faran serà: hi havia molta gent? A aquestes alçades de la pel·lícula ja sabem com funciona la cultura de masses, i que aquest espai de la nostra vida també es regeix i està intrínsecament condicionat pel sistema capitalista. Tot són números i els números sembla que sigui l’únic que importa.

Quanta gent hi havia? Quants diners s’han fet? Quants discos ha venut? I llibres? Té molts seguidors? I subscriptors? Són interrogants que es plantegen sovint en actes que tenen a veure amb l’oci i el lleure. S’ha deixat d’entendre la cultura com una inversió immaterial per al conjunt de la societat, i ha guanyat espai la seva vessant comercial, de manera flagrant. Tots sabem que amb ella gaudim i, fins i tot aprenem, però si deixa d’interessar a un gran grup de persones, el seu valor social és inferior, ja no serveix per als selfies, perquè la seva marca no ajuda a conservar la popularitat de qui la vol abanderar. En l’era dels aparadors digitals, si ja no interessa a la massa, a mi tampoc.

És un cercle viciós on ens hem quedat atrapats. El número de diners que hi ha darrere d’una proposta cultural acabarà determinant el seu impacte en la població, amb més capacitat per a la seva comunicació, promoció, difusió, o com se li vulgui dir. És la lluita de classes aplicada en el camp de la cultura: qui té més pressupost té més visibilitat i, per tant, més possibilitats d’arribar a un públic més ampli. La perversió arriba quan, en termes d’acceptació social, gaudeix del privilegi del vernís de la qualitat qui més públic ha conquerit, perquè un restaurant ple sempre ha sigut sinònim de bon menjar, un best seller és sinònim d’una bona història, i un concert que ha venut totes les entrades també acaba sent sinònim d’un bon espectacle.

Si bé és cert que qui té més recursos pot arribar abans a més i grans públics, tots sabem que aquest no és un requisit exclusiu per a la qualitat d’allò que es vol compartir. De fet, la pregunta ideal després d’haver assistit en un acte cultural hauria de ser: què, t’ha agradat? T’has emocionat? T’ha fet pensar? Has passat una bona estona? La pregunta perfecte hauria de pivotar al voltant del fet qualitatiu, de tot allò que no podem quantificar, perquè m’ha agradat, però no puc saber si 66 o 100. Voler comptar la cultura per a fer-ne un anàlisi quantitatiu és una trampa. Una bona trampa. Amb els números podem convèncer a programadors, tècnics, regidors, mànagers, editors, discogràfiques. Perquè, de fet, és així com funciona aquest món. I és una llàstima, perquè ens perdem els matisos de l’emotivitat. I ens perdem propostes precioses que mai han pogut sortir d’aquells bars on hi ha més alcohol que orelles per escoltar. Com un manifest, o una barricada, o un crit. Contra la quantificació de la cultura, ara i sempre.

L’osmosi és un procés físic i químic que permet separar un líquid de les seves sals dissoltes, gràcies a una fina capa semipermeable que reté les molècules més grans i que no aconsegueixen colar-se pels seus porus. Osmos (del grec, impuls) i el sufix -sis (acció) construeixen un concepte que també s’aplica en el camp de les ciències socials: l’osmosi social. Aquesta idea ens explica que podem adquirir coneixements a partir de les experiències dels altres. Per tant, podem tenir dades d’una cançó sense haver-la escoltat, saber com acaba una pel·lícula sense haver-la vist, i saber si un llibre és bo o dolent sense haver-lo llegit, gràcies (per dir-ho d’alguna manera) a tot allò que ens arriba a través de qui ens parla de la cançó, de la pel·lícula i del llibre.

La nostra societat és veloç i tolera molt malament la pausa. Per inèrcia, tots anem molt ràpid, sempre fem tard a tot arreu i no podem gaudir gaire de les coses importants, que són aquelles que acostumen a passar fora de l’horari laboral. Ens nodrim de la pell dura de la banalitat perquè no tenim temps per aprofundir, i la construcció social que parteix d’aquesta realitat acaba determinant unes relacions humanes molt precàries i dependents. L’osmosi social pot semblar que ens facilita la feina, però, contra tot pronòstic, ens allunya del coneixement i les experiències reals. Tenim la mateixa opinió que els altres perquè ens en refiem, perquè són persones amb qui compartim un mateix espai i un mateix temps, potser també una mateixa idea i concepció del món, però no som conscients que, a poc a poc, deixem de tenir un criteri propi de moltes de les coses que afecten la nostra vida.

D’aquesta manera, formem una opinió vers la política, la cultura i diversos aspectes del món que no es basa en la cosa vivencial, sinó en una espècie de contaminació sociològica, amb les grans quantitats de perjudicis i estigmes que això comporta. El capitalisme se’n beneficia constantment, perquè aquest no tinc temps per pensar, que es va repetint amb tantes formes diferents, és el combustible ideal per desactivar el pensament crític. Vivim en l’era dels titulars, ja no interessa el cos de la notícia i, com a molt, algú llegirà la frase del peu de la fotografia, perquè li haurà cridat l’atenció. En aquest segle del dos punt zero, en aquest paradigma social on Twitter és la representació i la simbologia de les nostres relacions, és possible fer una pausa? És possible aprofundir?

Com cada inici d’any, arriben els Premis Enderrock, els premis de la música del nostre país. Nosaltres hi som a la categoria de cançó d’autor, millor artista, millor directe, millor videoclip… i ens encantaria rebre el vostre vot! Hi ha tres rondes, tot just som a la primera: tant de bo que puguem passar a la següent! 🙏🏼

Ens dones un cop de mà? Gràcies! ♥️

www.enderrock.cat/votaciopopular