Bon dilluns, amics i amigues! Aquesta setmana tenim tres concerts, que es convertiran en les nostres darreres actuacions d’aquest any. Per començar, dijous serem a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, situat al rovell de l’ou del cap-i-casal. El concert començarà a les 20.00 hores del vespre, i podeu aconseguir la vostra entrada en aquest enllaç: comprar entrades. Us hi esperem! 🙂

Quan vaig arribar a l’institut, recordo que tothom em mirava. Cridava l’atenció que tingués una estatura tan limitada, hi havia qui només insinuava una rialla per sota del nas, i hi havia qui directament, i sense coneixe’m, m’insultava i intentava fer alguna gràcia, amb més o menys fortuna, per ridiculitzar-me. Gràcies a la sort, o a ves a saber què, totes aquestes coses mai no m’han interessat gaire. Vull dir que mai no hi he parat gaire atenció. Quan tenia tretze anys i no arribava al metre quaranta, tampoc. Més aviat que tard vaig trobar un aliat natural en la ironia i en el què-hi-farem, i vaig tenir la immensa gratitud d’envoltar-me de persones bellíssimes que valoraven més la meva alegria que els meus centímetres.

Quan et trobes en aquesta tessitura abans de començar un procés de maduració, o en el punt de partida de l’adolescència, necessàriament la teva vida s’atura, i també plores i et preguntes què carai li passa a aquest món, tan cruel, i tan simple, i tan de la llei del més fort. Vaig desenvolupar atacs paral·lels al sarcasme que rebia i, amb molta paciència, sense tampoc preocupar-me més del compte, aquells que primer m’insultaven i se’n reien, després s’acostaven a mi, perquè jo ho compartia tot: et puc explicar això que no has entès, però no puc demanar-li a ningú que em doni els vint centímetres més que a tu t’agradaria que jo tingués.

Mai vaig ser dels més forts, per això no insinuava mai el joc de l’amenaça física. Mai vaig tenir l’envergadura necessària per jugar a hoquei patins, per això hi havia entrenadors que no em feien sortir a la pista ni un minut. Mai vaig destacar físicament, sempre passava desapercebut, per això vaig començar a llegir poesia, com qui passa en silenci pels carrers d’extraradi i no vol molestar. Mai vaig voler cridar l’atenció, per això trobava un idioma en la guitarra i una barraca en les cançons. I la veritat és que mai res de tot això no em va fer més petit ni més feble. Ho entenia així. Sabia que aquest món està fet per a les persones altes. I amb l’assumpció de la realitat, em deia a mi mateix: ja creixeré quan a mi em doni la gana.

Aquesta va ser la meva bona confitura. Ser honest amb qui et vol veure com un igual. Ser indiferent amb qui t’intoxica. Tot i que, amb els anys, vaig aprendre que la confrontació no ha de ser necessàriament física, i que hi ha moltes batalles que quan les guanyes en el camp de les idees, després també les guanyes en els camps de pedra i terra. Avui, que la vellesa encara no m’esgarrapa els centímetres, soc feliç amb el meu metre i cinquanta-nou. Sí, encara hi ha gent que se’n riu, fins i tot d’aquells que en diríem “dels nostres”. Jo segur que estic més tranquil quan vull parlar d’igualtat. Quan arribo a un concert sempre hi ha algú que em diu “m’havien dit que eres baix, però no m’imaginava que ho series tant”. I jo, que ja he après com funciona més o menys tot, li contesto: clar, per això el meu nom surt tan petit al cartell. Tensió ambiental. Tres punts suspensius. I el pitjor verí.

Comencem a enfilar les darreres setmanes d’aquest 2019, i avui vull compartir amb vosaltres el que seran els nostres tres darrers concerts de l’any. La setmana que ve acomiadarem un 2019 que ha sigut preciós, ens ha portat a molts indrets del país i ens ha donat la oportunitat de conèixer a persones increïbles. La setmana que ve tancarem un any que recordarem per sempre més, i ho farem a València (dijous 5 de desembre, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània), a Porqueres (divendres 6 de desembre, al Centre Cívic) i a Lleida (diumenge 8 de desembre, al Cafè del Teatre). Podeu veure’n més informació i comprar les entrades a la nostra agenda. Moltes gràcies!