Des d’aquest cap de setmana, que es preveu l’inici de molts dies de reclusió i de confinament, per aquesta crisi sanitària i global que està causant el COVID-19, ja podeu trobar a la botiga virtual (en aquest lloc web) el meu nou llibre de poesia, titulat El delta de les paraules i editat per Rosa Dels Vents. El poemari està signat i el preu és el mateix de qualsevol llibreria. Només cal que feu clic al següent enllaç i accedireu directament a la botiga. Moltes gràcies!

Comprar el llibre

Des de la impotència, que aquests dies és un lloc comú, he escrit aquesta cançó, amb certa urgència i amb tota l’esperança. Vivim moments nous, arrosseguem molts dubtes i acumulem, involuntàriament, les tristeses al fons del nostre cor. Gràcies a totes les persones professionals de la salut per cuidar-nos i curar-nos. En aquests dies de confinament, que les cançons siguin un lloc on trobar-nos.

He viscut tota la vida amb el mantra de les recompenses, públiques i privades, com a motor de la creació. Els guardons, que ja formen part de l’espectacularització de la cultura, han ajudat a produir notícies amb la música, el teatre, la literatura o el cinema en el centre de l’actualitat i el fet periodístic. I també és cert que, sovint, s’ha buscat més el titular que la insistència del reconeixement dels mateixos gèneres culturals.

La cultura necessita ser premiada? Què s’hi premia, en aquesta espècie de concurs? La qualitat d’una obra? L’aportació positiva que en fa al global de tot el teixit cultural? Els interessos econòmics que hi ha al seu darrere? La persona treballadora que l’ha creat? El seu egoisme? La seva pertinença a un col·lectiu artístic? El llegat que un artista acumula? O els favors? I amb quins paràmetres s’atorguen?

Aquells premis que emanen d’entitats privades el més probable és que vinguin condicionats per interessos econòmics que s’allunyen dels criteris merament artístics i, per tant, representen els mèrits de les empreses d’aquell sector que s’acostuma a anomenar “indústria”, que als creadors ens fa tanta gràcia (és ironia) i que sempre fa més referència a la patronal cultural i no pas a la base treballadora.

Els reconeixements públics són i haurien de ser una altra cosa. El pes d’allò professional hi és present, amb una valoració més estricta del fet pròpiament cultural, estimant-ne els continguts i els continents amb judicis artístics i amb processos de ponderació amb persones que acumulen un fort coneixement i una llarga experiència en el terreny cultural. Des del meu punt de vista, així és com haurien de tractar-se tots aquests guardons.

La votació popular diria que són figues d’un altre paner. Com a tal, potser no és bona idea donar-li gaire protagonisme. La idea de competició s’imposa fàcilment, i segurament és una de les tessitures que menys necessita trepitjar la creació cultural. És un terreny adobat per convertir les xarxes socials en un camp de batalla on qui acaba imposant-se, normalment, és qui més seguidors té i qui més anuncis promociona i paga per visibilitzar-se i demanar el vot en aquesta estranya competició. Potser no és gaire saludable.

Acabo en posició d’autodefensa, que ens coneixem i a Internet hi ha marge i màniga ampla per la demagògia. No estic en contra de premiar a la creació. En absolut. És més, considero que un país amb una llengua pròpia, i sense estructures d’Estat que blindin la creació que s’hi produeix, necessita aquest simbolisme per irradiar la seva obra cultural i projectar-se a ell mateix, cap a dins i cap enfora.

Fa justament una setmana va sortir el meu tercer llibre de poesia, amb el nom d’El delta de les paraules i sota el paraigua de la col·lecció Contraveu, impulsada per l’editorial Rosa Dels Vents. En aquest nou treball intento aprofundir en els mecanismes que ens permeten defensar la nostra memòria, la més íntima i personal, però també la col·lectiva i històrica. En el fons, el poemari té el seu eix de rotació en els grans temes universals de la creació, com són l’amor, la mort, les relacions socials i el seu entramat emocional. Voleu llegir-ne alguns poemes? Tot seguit us en deixo tres.