Com cada inici d’any, arriben els Premis Enderrock, els premis de la música del nostre país. Nosaltres hi som a la categoria de cançó d’autor, millor artista, millor directe, millor videoclip… i ens encantaria rebre el vostre vot! Hi ha tres rondes, tot just som a la primera: tant de bo que puguem passar a la següent! 🙏🏼

Ens dones un cop de mà? Gràcies! ♥️

www.enderrock.cat/votaciopopular

Avui fa 16 anys que vaig fer el meu primer concert com a cantautor. Era el 4 de gener de 2004, i va passar al mític Bar Jimmy Jazz d’Igualada. Gràcies per acompanyar-me durant tots aquests anys! 🎶✊🏼❤️

Avui fa 16 anys que vaig fer el meu primer concert com a cantautor. Era el 4 de gener de 2004, i va passar al mític Bar Jimmy Jazz d’Igualada. Gràcies per acompanyar-me durant tots aquests anys! 🎶✊🏼❤️

S’acaba un nou any. Aquest 2019 ha sigut, amb diferència, el meu millor any artístic, professional, també personal. Hem aconseguit reorientar aquesta proposta musical, amb la feina i la dedicació de moltes persones que sovint treballen des de l’ombra de les segones línies. Avui vull fer un agraïment sincer a tota aquesta família que hi és en els bons i els mals moments, els dies de les butaques plenes i les nits on les cançons sembla que no vulguin sortir. Gràcies per estimar-me i cuidar-me, tinc un tresor amb la vostra amistat.

A en Victor Nin, president de la fusta i el metall, per fer de la música i l’excel·lència una barraca on m’hi quedaré a viure per sempre.

A en Roger Vidal, ministre de l’agenda i el calendari, que és pacient i sap navegar com ningú aquesta barca que no naufraga mai.

A en Guillem Guti, doctor del nostre so, que amb la seva alegria ha fet créixer arbres de felicitat immensos.

A en Cesc Martorell, Pau Romero, Sergi Torrents, Raimon Iniesta, Ramon Castellví, consellers del compàs i el vi, per deixar una part de vosaltres en mi.

A en Jordi Puig i U98 music, obrador de la massa musical, per fer-me un lloc en el vostre univers d’estrelles i sols.

A la Zahira i l’Heura, amors indescriptibles, per ser el motiu de tot, el punt de partida, la llengua viva, les cançons de sofà, les ganes boges de tornar -sempre- al vostre costat.

I sobretot, gràcies a tu, que escoltes la meva música i te l’estimes íntimament. Gràcies per fer que algú com jo pugui viure amb les cançons i els versos entre els llavis, entre els dits.

BON ANY 2020! ♥️🎶✨

Cansat de tants de versos que no fan companyia, m’amorro a l’avantsala de la festivitat. Espriu remenava mètriques i rimes mentre esperava la seva hora greu, i jo només espero que vulguem cercar alguna cosa més que els versos per saber fer-nos costat. No és una empresa fàcil, vist el context espremut que vivim, societat anèmica de valors col·lectius, de pobles que caminen desorientats esperant el vist-i-plau del poder. Fer una cua llarga abans no s’alci la barrera del peatge, acotar el cap i accedir a l’eufòria prevista amb la qual s’acaben tots els anys.

Estimo la soledat, i no sé si ho faig per naturalesa o perquè el món m’hi ha empès. Però quan el calendari ensenya el seu final, reneix dins meu una nostàlgia estranya, records de purpurina que voleien per l’espai de la mirada. És una abraçada coral, unes ganes inexplicables de compartir el meu petit trosset de felicitat amb les persones que estimo. Aquella tonada que ens fa tancar els ulls i que demana ser cantada en plural, com si tinguéssim un sol destí, com si tinguéssim una sola veu. La pell de gallina de saber-nos junts, castell de focs de gaudir només de veure l’altre feliç.

He procurat no marejar-me gaire amb la rotació del temps. Ara, el mercadeig del retrobament no arriba mai puntual. Arriba, és clar, perquè aquesta vida no se’ns presenta lliure de contradiccions. Malgrat tot, puc obrir la porta i celebrar allò més important, allò que queda després d’un terratrèmol, després d’un vendaval. Perquè, a la fi, i una vegada més, només ens tenim a nosaltres. Tu encendràs la llar de foc mentre jo llegiré versos de Roque Dalton. S’ha acabat l’hora de les cendres per al nostre cor. Fa fred sense tu, però soc viu.